Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van produir durant la dècada dels 1920 en la Nació Osage, a Oklahoma, després que es descobrís petroli en aquestes terres. Tot plegat era una trama orquestrada per un suposat benefactor que els assassinava per darrere, amb la complicitat de moltes persones, per quedar-se amb la riquesa i el petroli. Els Osage van ser trasllats de les seves terres a Oklahoma, on ningú comptava que trobarien petroli, tal com passa en l’obertura de la pel·lícula, una escena que recorda a “Pous d’ambició”.

Malgrat que estigui ambientada a principis del segle XX, Scorsese la narra com un western modern amb elements de true crime. La direcció de Scorsese és impecable i estem davant una molt bona pel·lícula, però el director ja no narra amb el mateix sentit de l’entreteniment i ritme com feia en els seus millors temps amb “El color dels diners”, “Un dels nostres”, “Cape Fear”, “L’edat de la innocència” o “El llop de Wall Street”. “Killers of the Flower Moon” en ritme i posada en escena, està més a prop de “L’irlandès” o “Silenci”, aquesta darrera la millor de les tres últimes. La posada en escena de “Killers of the Flower Moon” no té l’energia dels seus films més celebrats.

L’aspecte interpretatiu és del que més destaca, primer per Lily Gladstone, una absoluta desconeguda que carrega el pes de la pel·lícula. L’altre puntal és Robert De Niro, que l’he trobat fantàstic. És el bon De Niro, cosa que s’agraeix, ja que a “L’irlandès” el seu paper va quedar eclipsat per una mala decisió de Scorsese de rejovenir-lo amb un mal CGI. Pel que fa a Leonardo DiCaprio, que se suposa que és el protagonista absolut, sincerament l’he trobat fluix. No és que estigui malament, però la cara de morros que posa tota la pel·lícula m’ha semblat impostada i he vist amb ell un actor i no pas un personatge. Li anava molt més el paper que Scorsese li va oferir en primer terme, que era el que fa Jesse Plemons.

Sobre la durada de tres hores i mitja, he de confessar que se’m va entravessar una mica. Vaig patir una crisi en un determinat moment, la sort és que en aquell moment entres en el darrer terç i canvia la situació. És quan es produeix progressivament l’entrada de nous personatges que fan que el tram final passi amb més agilitat que el central. No obstant això, i dient que m’ha agradat, també penso que el metratge està molt injustificat. La història es podria haver explicat en dues hores i mitja. Scorsese s’ha permès el luxe de deixar aquesta durada perquè la pel·lícula, com va passar amb “L’irlandès”, havia d’estrenar-se directament a plataforma. En la producció es va pensar com una pel·lícula perquè la poguessis aturar i tornar a engegar quan volguessis. Però després del seu pas per Cannes, va haver-hi un canvi d’estratègia per part d’Apple d’estrenar-la comercialment en cinemes abans de posar-la en la plataforma. La durada no és la ideal de les sales que només poden fer dues sessions al dia per pantalla. Estic completament segur que d’haver-la creat per sales i no per plataforma, en cinemes hauríem vist un muntatge inferior a les tres hores i segurament una millor pel·lícula. En tot cas, si es mantingués la durada, funcionaria millor com a minisèrie.

“Killers of the Flower Moon” és tensa i desesperant en una història de mort darrera mort que sembla no tenir aturador. No deixa de ser la història d’un genocidi lent i progressiu que troba paral·lelismes amb la matança de Tulsa de 1921. En ambdós casos a càrrec de supremacistes blancs, amb una conxorxa darrera que ho tapava. La manera com es produeixen els assassinats és la més maldestra possible. Si s’haguessin investigat una mica, els haurien descobert de seguida.

És interessant com Scorsese planifica la pel·lícula des del punt de vista dels criminals i no pas de les víctimes, com ho fa amb les pel·lícules de gàngsters. De fet, la complicitat del poble i la comunitat envers King, que no deixa de ser un cacic que sembla l’alcalde, és la típica de les històries de mafiosos. King tenia bones connexions polítiques que li van permetre fer i desfer sense que ningú li digués res. De Niro l’interpreta perfectament i sap mostrar la capacitat del personatge d’encantar a la gent. A vegades la narració i l’ambient resulta asfixiant i per sort, Scorsese ens dona algun moment de les reunions tribals, ja que fins que no apareixen, sembla que no s’adonin de la cosa evident que està passant. És pertorbador veure com va morint gent i a ningú li importa gens ni mica.

Com he dit abans, la pel·lícula puja quan ha esgotat tot el relat quan entren els personatges de l’agent de l’FBI de Jesse Plemons, l’advocat defensor de Brendan Fraser i el fiscal de John Lithgow. En el tram final costa de creure les reaccions del personatge de Lily Gladstone davant tot el que li ha fet el seu marit. No sembla la mateixa dona que ens han presentat al principi. Scorsese manté la intriga tot aquest tram sobre què farà el nebot de King respecte al seu oncle.

El que més m’ha agradat ha estat la darrera escena en què a través d’un programa de ràdio t’explica com van acabar tots aquests personatges, en lloc de les típiques fotos amb fons negre i lletres blanques que solen il·lustrar els finals de pel·lícules de personatges històrics, basades en fets reals. En certa manera també és contradictòria amb un metratge exagerat, ja que demostra que es pot explicar molt en molt poc temps.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Fall Guy

Adaptació de la sèrie de televisió del mateix títol, protagonitzada per Lee Majors i creada pel mític Glen A. Larson, creador també d’altres sèries contemporànies

Immaculate

El terror amb monges està més de moda que mai. Aquesta temporada hem tingut Hermana Muerte, La monja 2, The First Omen i la darrera

Hit Man

Nova pel·lícula de Richard Linklater després de la fantàstica Apollo 10 ½. Malgrat que sempre s’ha mogut en el cinema independent, Linklater també ha sabut

Abigail

Radio Silence, com es coneix la parella de directors Matt Betinelli-Olpin i Tyler Gillet, dirigeixen una nova pel·lícula de terror, després d’allunyar-se de la saga

Godzilla Minus One

Pel·lícula número 33 de Godzilla de la Toho, per tant, sense comptar les produccions americanes. Confesso que no he vist totes les 32 anteriors, però