Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a les mans de Blumhouse el 2017 i a les d’Emma Tammi (The Wind), que també en coescriu el guió.

La pel·lícula ha estat distribuïda per Universal i estrenada simultàniament en cinemes i a la plataforma Peacock als Estats Units. Això encara fa que tingui més mèrit que el primer cap de setmana recapti 80 milions de dòlars i es converteixi en la segona obertura més gran en l’adaptació d’un videojoc, només superada per Super Mario Bros. La clau de l’èxit l’hem de trobar en els fans del videojoc que estaven ansiosos i disposats a veure-la en pantalla gran a qualsevol preu. Per acabar-ho de rematar, la proximitat de Halloween i el fet que fos una pel·lícula de terror que podien veure els majors de 13 anys, han propiciat l’èxit.

I ara parlem de la pel·lícula? Som-hi! Doncs Five Nights at Freddy’s és molt fluixa. La crítica l’ha deixada bastant malament i jo també podria fer-ho perquè raons n’hi ha un munt, però la clau d’això és que jo no soc el públic objectiu perquè ni hi he jugat mai i el terror per un públic iniciàtic que proposa, ja fa molt de temps que l’he deixat enrere. En el meu cas, el PG-13 ha estat un escull insalvable, però reconec que pot ser una bona pel·lícula per un preadolescent per introduir-se en el terror.

La trama gira al voltant d’un home que per a no perdre la custòdia de la seva germana petita ha d’acceptar una feina ben estranya. La vigilància de Freddy Fazbear’s Pizzeria, que és un local tancat que va funcionar en els anys vuitanta. Per entendre’ns, era una mena d’aquests locals infernals en què la mainada celebra els aniversaris i rep regals, i en què els pares es queden en el bar fotent-se una cervesa rere una altra. El cas és que els animatronics que entretenien a la mainada del local, semblen tenir vida pròpia i ganes de tallar caps. Però per què ell ha estat escollit per vigilar el local?

Entenc que el camí que hagin triat hagi estat el de fer una cosa més seriosa que no pas una festa de sang i fetge, però el fet de tractar el terror em compta gotes i un ritme massa lent, la fan un sí, però no de manual. Tot i que repeteixo, que la trama em sembla interessant, excepte el rotllo de la custòdia de la germana que sobra completament.

Dit això, personalment crec que el to ha estat equivocat. Hauria preferit que la pel·lícula hagués estat una festa de terror amb escenes sanguinolentes i no pas un drama social amb escenes de por comptades que aparta sempre la càmera quan ha de mostrar sang. De fet, el problema és que no és entretinguda. Els ensurts són molt de manual, el gore és rebaixadíssim (la càmera s’aparta en cada mort per mantenir el PG-13) i acaba provocant badalls.

El que més m’ha agradat de la pel·lícula han estat els animatronics que són autèntics robots i no els han fet digitalment. Són autènticament creepys i fan molt de mal rotllo. Els responsables han estat els de la Jim Henson’s Creature Shop, la qual cosa es nota en la qualitat del disseny dels personatges.

En el repartiment tenim a Josh Hutcherson (Els jocs de la fam), que està més que bé en el seu paper, i a Mathhew Lillard, que torna en una pel·lícula de terror després del seu mític paper a la primera de Scream, el qual en algun moment d’aquesta ens hi fa pensar.

La música també és molt destacable i té aires dels vuitanta. Ha anat a càrrec de The Newton Brothers, col·laboradors habituals en les produccions de terror de Mike Flanagan.

Five Nights at Freddy’s prometia, però decep. No aprofita la trama que planteja, els espants són massa genèrics i no és divertida. Malgrat tot, el públic preadolescent i els fans del videojoc poden sentir-se satisfets.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i