La mesita del comedor

Pel·lícula que se n’ha parlat molt en els festivals de terror en què ha passat. Tot i que no és estrictament una pel·lícula de terror, sí que li deu molt al gènere. Rodada amb molt baix pressupost, el seu director, Caye Casas, ha fet bandera, com a campanya de promoció, que va ser rebutjada pel Festival de Sitges, l’any 2022. Però no només ha estat Sitges, cap distribuïdor espanyol l’ha volguda comprar per la incomoditat que pot provocar la pel·lícula, que no serà païble pel públic majoritari, però que el dels festivals de terror ha agraït, ja que arriba amb el premi de millor pel·lícula de Terror Molins i el premi del públic de la Setmana de Terror de Sant Sebastià, sota el braç.

Rodada en només deu dies, pràcticament un sol escenari, el millor que podem fer és explicar molt poc de la sinopsi. Una parella es disposa a comprar una tauleta pel menjador. L’home aboca tota la seva frustració en voler comprar una tauleta horrible, perquè se sent menystingut per la seva parella perquè no li ha deixat prendre cap decisió, ni tan sols el nom del seu fill nounat. El cas és que ell acabarà comprant la tauleta, després d’una discussió pujada de to en la botiga de mobles davant el comercial. La tauleta serà el detonant de l’acció de la pel·lícula.

La mesita del comedor se sustenta amb un molt bon exercici de direcció i tensió, que posarà a prova la capacitat d’aguantar a l’espectador, que el director vol asfixiar i angoixar. El repartiment  està molt bé, però els personatges poden resultar insuportables i desagradables. Tots ells actuen de manera estranya, recorda al bon Àlex de la Iglesia.

La pel·lícula intenta que l’espectador se senti incòmode en tot moment. No només pel tema central, sinó d’altres col·laterals, com el de la filla de la veïna. Casas juga amb el políticament incorrecte, busca provocar i sempre es passeja per la corda fluixa. Insinua, però sense acabar de llançar-se de manera premeditada.

Una de les millors coses que té és com combina els gèneres. Concretament, passa constantment del drama cruel a la comèdia més negra. Mai saps què és perquè bandeja a l’espectador de punta a punta. El propi desencadenant és pur surrealisme, com molts dels aspectes de la pel·lícula, que no busca ser creïble, sinó fer-nos sentir coses desagradables.

El fora de plànol apareix sempre en els moments claus. Les coses importants no les veiem.  El final, tot i que és un bon final, demanava alguna cosa més en pantalla, però entenc que aquí ha jugat el pressupost ajustadíssim de la pel·lícula.

Caye Casas fa un exercici de tensió, davant una situació que no pot allargar-se en el temps i que el director aguanta fins al final. Just quan sembla que arribem al límit, saltem a la conclusió. Malgrat que la durada d’hora i mitja és ideal, uns 10 minuts menys li haurien anat millor. La mesita del comedor és una bona pel·lícula, que incomprensiblement no ha tingut una estrena arreu. Cert que no és per a tothom, però això no és motiu perquè cap distribuïdor hi hagi confiat i hagi impedit l’arribada en sales comercials.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a

Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van

The Killer

David Fincher torna al terreny que millor es desenvolupa amb The Killer. Retratar històries d’assassins sempre li ha anat molt bé. Només cal donar un

The Marvels

The Marvels es convertirà en la pel·lícula amb menys recaptació de la llarga saga de pel·lícules que han construït. Els mals resultats en taquilla no