Joy

David O. Russell, el nen minat de l’Acadèmia de Hollywood, torna a unir els protagonistes d’El lado bueno de las cosas, Jennifer Lawrence, Bradley Cooper i Robert DeNiro, per explicar-nos la vida de Joy Mangano, una de les inventores més populars dels Estats Units, coneguda per haver creat una nova i més eficaç fregadora. La pel·lícula ens parla de com liderar un negoci familiar en un món implacable.

Vet aquí el principal problema de pel·lícula. Quin interès té la història de l’inventora d’un motxo que s’autoescorre? La pregunta es contesta sola. Ni el planter d’actors, ni la realització, ni res de lo que està a la pel·lícula justifiquen el nul interès del guió i la història. La única part interessant és ja ben avançada la pel·lícula, quan la protagonista es converteix en una presentadora d’un canal de televenda (el conegudíssim internacionalment QVC), plena d’antigues estrelles de culebrots, per vendre el seu producte i salvar l’empresa.

Jennifer Lawrence fa el de sempre, compleix amb el que se li demana, però ja em perdonareu que no hagi estat capaç de veure la brillant interpretació que diuen alguns. En tot cas, li agraïm que no estigui insuportable com és el cas de la seva interpretació a la saga Els jocs de la fam o desubicada com a X-Men, en la qual m’estiro dels cabells cada vegada que la veig, al recordar que Mística era abans Rebecca Romijn. Però deixe’m-ho aquí i tornem a Joy.

Aquesta és la pel·lícula més fluixa de Russell dels darrers anys, per sota de The fihter i American Hustle. El fet que Lawrence sigui la protagonista absoluta i que els personatges de DeNiro i Cooper siguin uns simples satèl·lits amb poc protagonisme i profunditat, li resta punts.

Joy no deixaria de ser el típic telefilm de dissabte a la tarda si no fos pels seus actors, la qual cosa fa que encara resulti més decebedora, però com a mínim fan l’experiència suportable en una pel·lícula que no ho hagués estat amb un altre repartiment. Al final, Joy és tant insípida com un programa de televenda qualsevol presentat per alguna exestrella de Falcon Crest.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Final Destination: Bloodlines

Warner ressuscita una de les franquícies de terror heretades de New Line Cinema. Cinc entregues d’aquesta saga es van estrenar entre el 2000 i el

Thunderbolts*

Pel·lícula que posa punt i final a una turbulenta fase 5 plena de baixos i pocs alts, que ha viscut Marvel Studios des del començament

Don’t Move

Pel·lícula de terror de baix pressupost dirigida per Brian Netto i Adam Schindler, una parella de realitzadors descoberta per Sam Raimi, que ja havia dirigit

The Dead Don’t Hurt

Segona pel·lícula com a director de Viggo Mortensen després de Falling, en què també el veiem davant de la càmera. En aquesta ocasió es tracta

The Monkey

Osgood Perkins, recentment arribat d’un dels èxits del cinema de terror de la passada temporada amb Longlegs, sorprèn amb The Monkey, adaptació d’un relat curt