Primer dia de Festival i sembla que el millor està per venir. A veure, portem poques hores, però de moment res extraordinàriament destacable. La única que brilla per sobre la resta és Grand Piano, no per ella, si no per la mediocritat que han concentrat després del passi d’aquesta. Comencem parlant de la peli inaugural. Molt correcte, ben feta, però repeteix la fórmula Última llamada, protagonitzada per Colin Farrell, o també Cellular. Malgrat la pel·lícula en general entreté (és cert que la fórmula arriba a un punt crític), Eugenio Mira no és Joel Schumacher. No passa de complir, amb això no vull dir que no m’hagi agradat, al contrari. Només vull rebaixar el hype que s’ha creat al seu voltant perquè la seva estructura ja l’hem vista i no és nova. Això sí, cal fer un acte de fe molt generós per creure’s aquest inversemblant guió. En qüestió d’entrar o no en el joc que proposa.

A continuació hem vist Upstream Color, la nova peli de Shane Carruth, director de Primer. Al igual que aquella, en aquesta no entendreu res. Ara entenc perquè l’ha programat a l’hora de dinar. Perquè és ideal per fer la migdiada. Mig Auditori ha fet la migdiada i ha despertat en els títols de crèdit i l’altra meitat ha protagonitzat una fugida en massa del cine. La primera, i segurament no última d’aquest any. Upstream Color és una pretensiosa pel·lícula, avorrida i mal narrada, que a través d’unes suposades imatges impactants s’amaga una pedanteria brutal. I de què va? De gent drogada que confon realitat i ficció. Mira que us dic que s’entenia millor Primer.

I per rematar la migdiada, Rigor Mortis, un peli de Hong Kong en la que no passa res en tres quarts d’hora, de la resta no responc. El prota és un actor fracassat que viu en un edifici on hi ha presències malignes? No us penseu que trobareu espants, més aviat una àvia que cuina fideus i algun fantasma «suelto» pel passadís.

En fi, esperem que la tarda-nit millori el panorama.