Adaptació de la trilogia de llibres de terror per a nens i nenes i adolescents escrits per Alvin Schwartz, amb il·lustracions terrorífiques d’Stephen Gammell. Dirigeix el noruec André Ovredal (Trollhunter i La autopsia de Jane Doe) i produeix Guillermo del Toro. El càsting està format per un grup de joves actors desconeguts que ho fan molt bé.
Ens trobem davant d’una magnífica pel·lícula que compleix sobradament en capturar l’esperit del conte de terror a la vora del foc que traspuaven els contes de la novel·la.
A diferència de les novel·les, aquesta adaptació no adapta els contes de manera independent sinó que els lliga de tal manera que s’hi vegin involucrats un grup de persones que mantenen diferents relacions. Les diferents històries seleccionades han estat molt ben enllaçades en un sol fil argumental. La pel·lícula no fa concessions de guió, tot i que podia semblar que els faria, cosa que no fa res més que incrementar d’inquietud del públic.
Ens situem l’any 1968 en el petit poble de Mill Valley. Un grup d’adolescents entren en una casa abandonada, allí descobreixen un llibre vell amb retorçades històries de terror sobre monstres que provoquen terror a les seves víctimes. Quan aconsegueixen el llibre, les criatures comencen a aparèixer en el món real i a caçar-los un per un, a menys que no facin alguna cosa per aturar-los.
Un dels encerts de la pel·lícula és donar-li un context polític i social, concretament l’elecció de Nixon com a president dels Estats Units i la situació de terror real que vivien els adolescents aleshores, que no era cap altre que ser reclutats per anar al Vietnam. Ambientar la pel·lícula a final dels 60 ha estat un home run.
Fins fa poc existia un buit en pel·lícules de terror que s’ha omplert amb La casa en el reloj en la pared pel públic infantil, i amb Historias de miedo para contar en la oscuridad pels preadolescents i adolescents que s’inicien en el gènere, tal com ho feia també el llibre. No obstant això, la pel·lícula provoca les sensacions que ha de provocar que no són altres que fer terror i sentir mal rotllo. La influència de Guillermo del Toro és més en el disseny dels monstres que no pas en la narrativa que és cosa d’André Ovredal. El disseny dels monstres és molt potent, a destacar el del passadís roig, però en general tot l’aspecte visual està molt ben cuidat. Els efectes especials són els justos per no espatllar la sensació retro dels 60, així com l’atmosfera que m’ha recordat a La maldición de Hill House. Tot i ser dues propostes molt diferents, les sensacions que aconsegueixen tenen el mateix efecte.
Historias de miedo para contar en la oscuridad és una proposta excel·lent per veure durant una nit de Halloween. Dins de les propostes de terror, destaca per incloure temes socials i polítics que no veiem mai en les propostes de terror més comercials.
