Érase una vez en… Hollywood

En plena temporada d’estiu ens arriba l’esperada novena pel·lícula de Quentin Tarantino, Érase una vez en… Hollywood.

Ambientada a finals dels anys 60, Hollywood veu com el western, el gènere més popular i que tants bons moments ha donat a la indústria, s’ha extingit. Exactament el mateix els ha passat als actors Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) i Cliff Both (Brad Pitt). Dalton, que havia estat una estrella de westerns televisius i produccions d’aventures de sèrie B, té un ego tan gran que fa que es trobi descol·locat davant la decadència de la seva carrera. Booth era el doble d’acció de Dalton, actualment apartat de la indústria, exerceix com a assistent personal de Dalton.
Juntament amb aquesta trama, se’n creua una altra, la de l’actriu Sharon Tate (Margot Robbie), esposa del director Roman Polanski que va morir assassinada per seguidors de la secta coneguda com “La Família Manson” dirigits pel seu líder Charles Manson, dues setmanes abans de parir. Completen el repartiment Timothy Olyphant, Al Pacino, Dakota Fanning, Kurt Russell, Tim Roth, Michael Madsen i Luke Perry.

En aquesta ocasió, Tarantino ens ha sorprès amb una magnífica pel·lícula que és el retrat d’un moment determinat en el temps i un espai molt concret, a través d’uns personatges que els treu tot el suc possible. Érase una vez en… Hollywood és una pel·lícula enterament de personatges, ja que podríem dir que el director no ha pretès explicar-nos una història amb desenvolupament, nus i desenllaç.

El guió, com ja és habitual en Tarantino, és el millor de la pel·lícula. Ple de referències culturals de l’època, amb uns personatges perfectament construïts i uns diàlegs meravellosos. Tarantino juga amb nosaltres a trencar les expectatives que teníem i esperàvem veure en la pel·lícula i ho porta fins a l’extrem en un final catàrtic molt en la línia de Maleïts malparits. En aquest moment surten a l’exterior totes les emocions contingudes, tant dels personatges com les dels mateixos espectadors i espectadores. En aquesta ocasió, Tarantino sorprèn també amb una pel·lícula lineal, amb alguns flashbacks puntuals que enriqueixen els personatges.

La pel·lícula és extraordinària i repeteixo el que haureu sentit per molts llocs, que és una carta d’amor, però no del cinema en general, sinó del final d’una època, el western de Hollywood, quan el gènere desapareix del cinema i queda relegat a la televisió. Tarantino ens ho explica a través d’un personatge del qual en fa una introspecció psicològica, un actor en decadència. Quan es menciona a Bounty Law, la sèrie inventada per Taratino, ràpidament ens venen productes al cap d’aquella època com Wild Wild West o Bonanza.

Érase una vez en… Hollywood és una absoluta obra mestra, cinema en estat pur. Realitzada i executada tècnicament de manera brillant i amb una fotografia meravellosa.

Si algú us ha dit que aquesta és una pel·lícula molt poc Tarantino s’equivoca. Es respira que és un Tarantino des del primer minut. Sovint s’associa equivocadament a Tarantino amb només violència explícita. Cert que aquesta és la seva faceta més reconeguda, però és una més de les moltes del seu cinema. Que la violència en aquesta pel·lícula sigui poca, no impedeix que no la sentim com a seva. De fet, es podria dir que la violència i la tensió la vivim els espectadors de fons durant molts moments del metratge.

La pel·lícula funciona com una buddy-movie amb dos actorassos en estat de gràcia com són Leonardo DiCaprio i Brad Pitt. Realment el que fan ambdós aquí és sensacional i com a parella funcionen perfectament i amb molta química. Junts aconsegueixen humanitzar uns personatges i una història que per llunyana que ens pugui resultar la sentim molt propera.

Si us deixeu endur per la seva proposta sense esperar res en concret, les dues hores i quaranta minuts que dura us passaran volant.

Em resulta molt complicat fer una crítica més ben elaborada sense espòilers. No perquè tingui moments molt transcendentals en la trama, sinó per no xafar-vos cap sorpresa. Érase una vez en… Hollywood és d’aquelles pel·lícules que com menys en sabeu abans d’entrar al cinema millor. Per això, us convidem a escoltar, amb espòilers a dojo, el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.

 

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

The Menu

Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director

Violent Night

Després de l’esbojarrada i divertidíssima El viatge (The Trip), el noruec Tommy Wirkola va rebre el guió de Violent Night de la productora 87North i

Christmas Bloody Christmas

Aprofito que s’han acabat les festes per escriure sobre Christmas Bloody Christmas, que vam poder veure al darrer Festival de Sitges i que acaba d’estrenar-se

Mr. Harrigan’s Phone

Mr. Harrigan’s Phone es basa en el primer relat que Stephen King va publicar en la novel·la La sangre manda de 2020. Ens narra la

Crimes of the future

Nova pel·lícula del director de cinema fantàstic canadenc, David Cronenberg. Cronenberg torna a una de les seves obsessions principals, la carn i la tecnologia. El