Guardians de la galàxia Vol. 3

James Gunn s’acomiada de Marvel i dels Guardians de la galàxia en aquesta pel·lícula que tanca la trilogia. El comiat és una celebració de la saga i la millor pel·lícula de Marvel Studios des de Vengadores: Endgame, amb mencions especials a Spider-Man: No Way Home i Dr. Strange in the Multiverses of Madness.

Per tancar i dir adeu als personatges, Gunn ens explica la història que li quedava per fer. La de l’origen de Rocket. Gunn ha escrit una pel·lícula que reivindica els drets dels animals com poques hem vist abans en un blockbuster. Ho fa de manera molt commovedora amb la qual és impossible contenir les llàgrimes. L’origen de Rocket és una història d’amistat i identitat que forja duríssimament al personatge que coneixem. Paral·lelament a aquesta trama, els Guardians s’enfrontaran a l’Alt Evolucionador, un megalòman amb complex de Déu que vol crear una societat utòpica amb animals evolucionats fruit dels seus experiments.

Aquesta tercera entrega és la que Gunn millor ha equilibrat la comèdia. Probablement, es va passar una mica en l’anterior, però aquí encaixa i està en la justa mesura. Tots els gags funcionen molt bé i connecten amb l’espectador. L’humor en els personatges també és més agut i treballat, sobretot en el de Drax. Això no vol dir que faltin alguns moments cafres barraejats amb un to familiar. El cas és que funciona. Els elements més pensats pel públic adult, fruit de la seva estada a Troma, es combinen amb moments dramàtics que s’escapen de l’habitual en el gènere.

Gunn és un director amb una personalitat molt gran i un estil molt seu. Si vols que la cosa surti bé, Gunn ha de tenir llibertat per fer el que vol. Afortunadament, l’ha tingut i aquí el resultat ha estat excel·lent. El director se sap moure perfectament tant en grans pressupostos com en pel·lícules independents.

La pel·lícula està molt continguda en ella mateixa i en les dues anteriors. El secret és que no és necessari haver vist més de l’MCU que les dues pel·lícules anteriors, cosa que molt públic agrairà no haver de fer cap màster sobre el multivers per entendre-la. Serà que darrerament ens estem saturant i just ara ens feia falta això.

Visualment és una meravella. Els efectes especials són espectaculars i està ple d’escenes bellíssimes. Les de l’espai són gairebé totes per emmarcar. L’Orgosphere és una cosa molt kisch que és pur James Gunn. La nau de l’Alt Evolucionador és també una meravella artística. I tota la part de l’experimentació amb els animals, deutora de L’illa del doctor Moreau.

Pel que fa a la música, prescindeix de grans temes, però tota encaixa molt. Sembla haver buscat més que funcioni que no pas impactar i fer una banda sonora que es vengui sola.

Guardians de la galàxia Vol. 3 és una aventura senzilla, feta amb ànima, molt ben escrita i amb uns personatges carismàtics. Una pel·lícula molt emotiva per veure i reveure. Amb un guió i una direcció molt sòlids, la millor de Marvel  Studios dels darrers quatre anys. El pitjor és que s’acabi i quan acaba voldries passar una mica més de temps amb ells, malgrat les dues hores i mitja de metratge.

Només ens queda plorar perquè Marvel perd una nova peça fundacional del seu univers, i ja en són masses. Gunn se’n va a DC a ser el seu Kevin Feige. Si el deixen treballar tranquil donarà molts èxits i estic convençut que tindrem la millor pel·lícula de Superman des de Superman II de 1980.

No us perdeu l’especial de la pel·lícula que vam fer en el podcast, aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i