Tom Hanks és el protagonista i guionista d’aquesta adaptació de la novel·la de C.S. Forester, The Good Shepherd, inspirada en fets reals. Si bé la història que ens explica la pel·lícula no va passar i els personatges no són els que són, la novel·la s’inspira en capitans i vaixells que sí que varen existir per explicar aquesta història.
Hanks interpreta a un religiós capità d’un vaixell de guerra americà, que durant la II Guerra Mundial, concretament l’any 1942, quan els americans encara no havien entrat en la guerra, ha de protegir a una flota de vaixells que transporten mercaderies i altres subministraments des dels Estats Units fins a Gran Bretanya, com a ajuda. Durant el trajecte, enmig del mar, en una zona sense cobertura aèria, seran atacats per diversos submarins nazis.
Tot i ser dues pel·lícules molt diferents, Greyhound em recorda en estructura a Dunkerque, per coses bones que té aquella pel·lícula i que comparteix amb aquesta. Una d’elles és la durada. La pel·lícula dura poc més de 90 minuts amb títols de crèdit inclosos. Va al gra, no s’entreté i t’explica la història que vol sense floritures. La durada ajuda a la pel·lícula a tenir un bon ritme, a tenir acció sense parar i a mantenir la tensió durant tota la projecció. La música és també un dels aspectes que l’aproximen a la pel·lícula de Nolan. La partitura de Blake Neely, reforça a través dels instruments els diferents atacs que es produeixen en pantalla i ajuda a mantenir-nos tensos.
Greyhound és una magnífica pel·lícula de vaixells contra submarins, d’estil clàssic, però rodada amb efectes i mitjans moderns. Per altra banda, Tom Hanks ens ofereix una interpretació, com sempre, sensacional. La seva experiència prèvia com a capità de vaixells o avions i en la II Guerra Mundial, d’altres pel·lícules, el converteixen en el protagonista perfecte d’aquesta història. Hanks transmet carisma i sentiments des del primer instant, en el paper d’un home religiós que ha de portar el seu ramat, la tripulació i la flota, a port segur.
Per les circumstàncies actuals la pel·lícula no ha arribat en cinemes i Apple TV+ ha pagat 70 milions de dòlars a Sony pels seus drets. Sony ha donat aquesta xifra per bona, després que la pel·lícula li costés 50 milions. Se n’emporta 20 de nets, estalviant-se la campanya de promoció de repartir la recaptació amb els cinemes. Per altra banda, l’espectador i tota la família la pot gaudir només amb el pagament de 5 euros de subscripció mensual d’Apple TV+, un preu molt més econòmic que si s’hagués estrenat en VOD o en sales. L’única pega, que pels efectes de so i més immersió, en una sala de cinema s’hagués gaudit molt més.
