Pel·lícula basada en la vida de Florence Foster Jenkins, dama de gran riquesa de la societat de Nova York de mitjans del segle XX. Florence somiava en ser cantant malgrat que no tenia talent i ningú gosava dir-li que ho feia fatal.
Meryl Streep ens torna a oferir una interpretació excel·lent i adquireix una nova personalitat que li permet a l’actriu canviar tota la seva gesticulació, veu i qualsevol tret per transformar-se novament en una persona diferent. Streep és de les poques, per no dir la única intèrpret famosa que quan es posa davant una pantalla no la veiem a ella sinó al personatge que sigui que interpreti.
Stephen Frears (Les amistat perilloses, La reina, Philomena) dirigeix amb artesania aquest biopic. Al cantó de Meryl Streep tenim a Hugh Grant que interpreta el seu marit, amb qui manté una relació molt especial. És bo recuperar a Grant després d’un temps en què les comèdies no li acabaven de funcionar, i que se’n surt a la perfecció ja que dota de carisma a l’actor i protector marit de Florence. Celebrem que hagi agafat un rol nou que li va fantàsticament genial.
Segurament la pel·lícula pequi de convencional, una contradicció en sí mateixa per una dona gens convencional com era Foster Jenkins. Una noia de família rica, excel·lent pianista, que va ser desheretada, va patir un disgust amorós i va contraure una malaltia que l’acompanyaria tota la vida, la qual li impediria tornar a tocar el piano. Tot i els entrebancs, va recuperar l’herència i va fer el que li venia de gust, ser artista i posteriorment cantar, tot i que no tenia cap talent per fer-ho. Una història extraordinària que ha trobat l’actriu perfecte.
Malgrat que és una pel·lícula petita que demanava ser més gran, Florence Foster Jenkins és agradable, amb molt bones interpretacions (deliciós Simon Helberg com el pianista, també) sobre una dona simpàtica, estimada per tots, però amb una nul·la capacitat pel cant que igualment esdevé una inspiració.
