Wonka

Tercera adaptació del conte de Roald Dahl, Charlie i la fàbrica de xocolata. Recordeu que temin Un món de fantasia (Willy Wonka and the Chocolate Factory) de 1971, protagonitzada per Gene Wilder, i la versió de 2005, que porta el mateix títol que el llibre, dirigida per Tim Burton i amb Johnny Depp com a Willy Wonka.

Per diferenciar-se de la resta de versions, aquesta narra l’origen de Willy Wonka. La pel·lícula comença amb Wonka que arriba a la ciutat on vol obrir una xocolateria. Abans, haurà de lluitar amb tres empresaris xocolaters que no permetran perdre l’oligopoli del seu negoci, i que arribaran a posar la policia pel mig. Paral·lelament, Wonka es veurà atrapat per una parella que regenten una casa d’hostes que el convertiran en el seu esclau, després d’enganyar-lo perquè assumeixi un deute impagable. En la casa coneixerà un grup de persones que l’ajudaran a superar les adversitats.

Comencem per la crítica advertint que es tracta d’un musical i que ha estat pensada com una preqüela de la pel·lícula de 1971 i no pas de la versió de Burton. La cosa és que la part musical és la millor i la més destacada. Els números musicals recorden el Hollywood clàssic, les coreografies són fantàstiques i recorda a clàssics com Mary Poppins o Chitty Chitty Bang Bang, dos musicals, que igual que aquest, es dirigeixen a un públic majoritàriament infantil. Tota la part de disseny de producció i decorats desborda la pantalla, així com els colors saturats. Però no acaben aquí les referències, ja que té una part que també ens recorda a Oliver! el musical de Carol Reed basat en Oliver Twist de Charles Dickens. Tots els elogis pel disseny de producció de Nathan Crowley, el vestuari de Lindy Hemming, els efectes de Graham Page, les coreografies de Christopher Gattelli i les cançons de Neil Hannon i les que venen de la versió de 1971 de Leslie Bricusse i Anthony Newley com Pure Imagination que obre la pel·lícula i el tema Oompa Loompa.

Thimothée Chalamet està extraordinari. Fa una d’aquelles interpretacions que imaginem de Hugh Jackman. Chalamet es posa la pel·lícula a les seves espatlles, ja que gairebé surt en tots els plànols. És un actor molt carismàtic, que malgrat no ser cantant, canta prou bé, una mica de parlar cantat, que es perd en la versió doblada, que li va molt bé i amb què se sent còmode. Tot el que fa a la pel·lícula ho fa molt bé i és l’actor perfecte pel tipus de pel·lícula que volien fer. Un personatge dolç i ingenu molt diferent de les altres adaptacions cinematogràfiques i també a l’original literari.

Però el millor de Wonka amb diferència és Hugh Grant com a Oompa Loompa. Malgrat que l’actor hagi criticat la pel·lícula perquè no entenia el seu personatge i no sabia què havia de fer amb les mans, la seva ha estat la millor interpretació i el millor personatge. Les poques ganes de fer el paper i estar aquí només pels bitllets, s’adeqüen a la mala llet que se li pressuposa a un Oompa Loompa. S’ha de dir que l’efecte especial del personatge està mal fet i es nota el digital per tots cantons. Els nans d’El Senyor dels Anells que van ser fets fa vint anys li donen mil voltes al cap enganxat a un CGI que són aquí els Oompa Loompa. No obstant això, el carisma immens de Hugh Grant fa que, encara que l’actor ho hagi fet a disgust, sigui el millor de la pel·lícula.

Dit això, Wonka pren el personatge fosc del conte de Dahl, per convertir-lo en un ésser lluminós i encantador, una mena de príncep blau de Disney, que res té a veure amb el personatge original. El Willy Wonka d’aquest pel·lícula blanqueja el del conte i en cap cas pots imaginar que pugui actuar amb crueltat i menyspreu amb nens malcriats. Encara més lluny de la pel·lícula està la de transmetre un missatge social que sí que té el conte. El sentit de l’humor de Dahl tampoc no es veu per enlloc. En aquest aspecte, la pel·lícula fracassa estrepitosament com adaptació, fent servir només la marca de Willy Wonka per quedar-se amb el més superficial. A diferència del conte, la pel·lícula no la poden gaudir els grans de la mateixa manera que els nens. La versió de Tim Burton sí que tenia aquest punt de brètol de Dahl, del qual han volgut prescindir aquí per “disneynatzar” el personatge i fer-lo agradable per a tothom com un producte de màrqueting per les vacances de Nadal. L’excés de candidesa i innocència d’alguns moments, la fan exagerada fins al punt que pots sortir de la pel·lícula.

Darrere la càmera tenim a Paul King, responsable de les meravelloses pel·lícules de Paddington, que són molt millors del que ha fet a Wonka, perquè malgrat anar dirigides principalment al públic infantil, tenen la capacitat d’arribar a públic de totes les edats.

Wonka està pensat per complaure a un públic familiar que porti la mainada petita al cinema durant les festes de Nadal. Wonka pren el personatge de Dahl i l’endolceix d’una manera que mai hagués fet l’autor, però que concorda amb el tipus de pel·lícula que la pot convertir en un gran èxit. Si esteu disposats a acceptar aquesta nova visió encantadora del personatge, Wonka pot ser un clàssic de Nadal per a vosaltres.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i