Drive My Car

Ryûsuke Hamaguchi adapta un relat curt de Haruki Murakami que converteix en una pel·lícula de tres hores.

Drive My Car ens explica la història d’un actor i director de teatre que després de perdre la seva esposa, accepta l’encàrrec de fer una versió multilingüe de L’oncle Vània. Malgrat que tothom espera que ell sigui també el protagonista principal, aquest es nega a fer el paper i limitar-se en la direcció. Els motius que el porten a desvincular-se del paper protagonista tenen a veure amb la seva esposa, que era guionista. El paper principal li adjudicarà a un actor massa jove pel paper que coneixia a la seva dona. La trama es desgranarà a través de la relació entre el director i una jove xofera, que li posarà la companyia, per desplaçar-se fins a Hiroshima, en què tindran lloc els assajos. Durant els trajectes coneixerem molt més dels dos personatges a través de les seves converses i establiran una forta connexió.

Malgrat el que pugui semblar d’entrada, tres hores de personatges dialogant i llargs moments tancats al cotxe, la pel·lícula enganxa i passa ràpida perquè els dos protagonistes, Hidetoshi Nishijima i Tôko Miura aconsegueixen atrapar-nos. Aquesta és una pel·lícula fonamentalment interpretativa i els dos estan magnífics. Els dos interpreten a personatges estancats. Cadascú amb el seu dol, incapaços de superar el dolor i la pèrdua. L’espectador coneix en part la història de l’actor, però ens queda una revelació molt important. Per altra banda, desconeixem completament la història de la xofera que no se’ns desvelarà fins al final. No serà fins que els personatges treguin a passejar els seus fantasmes del passat, que seran capaços de tornar a viure.

El pròleg de la pel·lícula dura quaranta-cinc minuts, moment en què apareixen els crèdits. Aquest pròleg podria ser una pel·lícula per ell mateix, ja que a continuació l’acció arrenca amb el protagonista principal un temps després, però la història és una altra, tot i que el que hem vist serà bàsic per comprendre el personatge en les dues hores i quart que resten de pel·lícula.

La narració és cronològica i per explicar-nos en quin punt es troben els personatges, defuig dels flashbacks perquè siguin els diàlegs, llargs i confessionals, que ens expliquin la seva història. Hamaguchi vol que parem atenció a les interpretacions. De fet les coses més impactants no les veiem en pantalla i sempre són narrades pels protagonistes.

En la pel·lícula també tenen importància històries secundàries, com les del jove i famós actor, que prendrà un gir inesperat i la de la parella que el director descobreix de forma inesperada, que formen part de la seva representació.

Estem davant una pel·lícula reflexiva que malgrat el seu ritme, manté sempre el nostre interès i que converteix en apassionants tots els diàlegs que escoltem en el Saab vermell. El guió, els diàlegs i el duet Nishijima i Miura, juntament amb una direcció detallista i delicada de Murakami, són els secrets de l’èxit d’aquesta proposta especial.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Immaculate

El terror amb monges està més de moda que mai. Aquesta temporada hem tingut Hermana Muerte, La monja 2, The First Omen i la darrera

Hit Man

Nova pel·lícula de Richard Linklater després de la fantàstica Apollo 10 ½. Malgrat que sempre s’ha mogut en el cinema independent, Linklater també ha sabut

Abigail

Radio Silence, com es coneix la parella de directors Matt Betinelli-Olpin i Tyler Gillet, dirigeixen una nova pel·lícula de terror, després d’allunyar-se de la saga

Godzilla Minus One

Pel·lícula número 33 de Godzilla de la Toho, per tant, sense comptar les produccions americanes. Confesso que no he vist totes les 32 anteriors, però

Ricky Stanicky

Peter Farrelly, director de comèdies esbojarrades com Algo pasa con Mary o Dos tontos muy tontos, o en solitari de la guanyadora de l’Òscar a