The Power of the Dog

Jane Campion (El piano) dirigeix aquesta adaptació de la novel·la de Thomas Savage. Es tracta d’un western ambientat a Montana l’any 1925. La pel·lícula ens narra la història de dos germans adults, Phil i George. Són pols oposats i venen d’una família rica. Phil és un home rude, brut i desagradable, mentre que George és analític, educat i primmirat. Mentre mouen el seu bestiar fins al seu ranxo, de camí s’aturen en un restaurant regentat per una jove vídua i el seu fill adolescent, Pete. Phil, que es considera molt mascle, es burla de manera cruel de Pete, que etiqueta d’efeminat. Per altra banda, George, que s’ha sentit atret per la vídua, es casarà secretament amb ella. Quan la porta a casa, Phil es mostrarà contrariat i es mostrarà cruel i desairat amb la seva nova cunyada.

És difícil parlar d’aquesta pel·lícula sense poder explicar què li passa al personatge de Phil, que no es comença a desgranar fins a l’últim terç de la pel·lícula. L’acció transcorre amb una lentitud esparverant i fins ben bé al final he tingut la sensació que la pel·lícula no contava res i admeto que en alguns moments em vaig avorrir. De fet, a la pel·lícula no passa massa res. No és fins ben avançada la pel·lícula que veus que la cosa va de narrar-te perquè Phil és així i ha pres determinades decisions en la seva vida. No és ben bé fins al final que lligues tots els caps, entens perquè la pel·lícula és així i t’adones de la rellevància de moments que no has donat importància.

La pel·lícula és de Netflix i està dividida en capítols, cosa que he trobat innecessària, almenys que no estigui pensada perquè la puguis parar i veure-la com si fos una sèrie, en dues o tres tongades.

The Power of the Dog no em va entusiasmar en el primer visionat, perquè té un ritme difícil i unes el·lipsis estranyes que fan que tinguis la sensació d’haver perdut informació entremig. Aquesta ha estat una pel·lícula que m’ha guanyat molt quan m’he aturat a reflexionar-la i confesso que passats els dies, cada vegada m’agrada més.

El tram final és fantàstic. Extremadament contundent, tant pel retrat de Phil com quan l’espectador entén el seu trauma i descobreix el perquè del seu caràcter. Sense oblidar-nos del personatge del fill adolescent, que serà clau en aquesta història.

El més destacat de la pel·lícula és la interpretació de Benedict Cumbebatch, capaç de transmetre’ns tot el que reprimeix el personatge. També de Kirsten Dunst, que va de drama en drama durant tota la pel·lícula. Al seu canó trobem a Jesse Plemons i Kodi SmitMcPhee. Tampoc em vull oblidar de la fotografia espectacular dels paisatges nous zelandesos, que representen Montana. La part visual és impressionant.

El final, tot i que impactant, també és molt abrupte. Un farà aturar-vos i dona-li voltes a tot plegat. Una resolució que impacta sense renunciar a les el·lipsis i el ritme lent que caracteritzen la cinta.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Night Swim (La piscina)

Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de

Godzilla x Kong: New Empire

Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els

Chicken Run: L’albada dels nuggets

Segona part de Chicken Run, la magnífica pel·lícula d’Aardman de l’any 2000 que parodiava el clàssic del cinema bèl·lic, La gran evasió, en un galliner.

Ghostbusters: Frozen Empire

Cinquena entrega de la saga Caçafantasmes, la quarta dintre de la continuïtat de la pel·lícula de 1984. Dirigeix Gil Kenan, basat en un guió de

Perfect Days

Wim Wenders torna al Japó amb Perfect Days en què ens explica la vida quotidiana d’Hirayama, un home que es dedica a netejar els lavabos