The Power of the Dog

Jane Campion (El piano) dirigeix aquesta adaptació de la novel·la de Thomas Savage. Es tracta d’un western ambientat a Montana l’any 1925. La pel·lícula ens narra la història de dos germans adults, Phil i George. Són pols oposats i venen d’una família rica. Phil és un home rude, brut i desagradable, mentre que George és analític, educat i primmirat. Mentre mouen el seu bestiar fins al seu ranxo, de camí s’aturen en un restaurant regentat per una jove vídua i el seu fill adolescent, Pete. Phil, que es considera molt mascle, es burla de manera cruel de Pete, que etiqueta d’efeminat. Per altra banda, George, que s’ha sentit atret per la vídua, es casarà secretament amb ella. Quan la porta a casa, Phil es mostrarà contrariat i es mostrarà cruel i desairat amb la seva nova cunyada.

És difícil parlar d’aquesta pel·lícula sense poder explicar què li passa al personatge de Phil, que no es comença a desgranar fins a l’últim terç de la pel·lícula. L’acció transcorre amb una lentitud esparverant i fins ben bé al final he tingut la sensació que la pel·lícula no contava res i admeto que en alguns moments em vaig avorrir. De fet, a la pel·lícula no passa massa res. No és fins ben avançada la pel·lícula que veus que la cosa va de narrar-te perquè Phil és així i ha pres determinades decisions en la seva vida. No és ben bé fins al final que lligues tots els caps, entens perquè la pel·lícula és així i t’adones de la rellevància de moments que no has donat importància.

La pel·lícula és de Netflix i està dividida en capítols, cosa que he trobat innecessària, almenys que no estigui pensada perquè la puguis parar i veure-la com si fos una sèrie, en dues o tres tongades.

The Power of the Dog no em va entusiasmar en el primer visionat, perquè té un ritme difícil i unes el·lipsis estranyes que fan que tinguis la sensació d’haver perdut informació entremig. Aquesta ha estat una pel·lícula que m’ha guanyat molt quan m’he aturat a reflexionar-la i confesso que passats els dies, cada vegada m’agrada més.

El tram final és fantàstic. Extremadament contundent, tant pel retrat de Phil com quan l’espectador entén el seu trauma i descobreix el perquè del seu caràcter. Sense oblidar-nos del personatge del fill adolescent, que serà clau en aquesta història.

El més destacat de la pel·lícula és la interpretació de Benedict Cumbebatch, capaç de transmetre’ns tot el que reprimeix el personatge. També de Kirsten Dunst, que va de drama en drama durant tota la pel·lícula. Al seu canó trobem a Jesse Plemons i Kodi SmitMcPhee. Tampoc em vull oblidar de la fotografia espectacular dels paisatges nous zelandesos, que representen Montana. La part visual és impressionant.

El final, tot i que impactant, també és molt abrupte. Un farà aturar-vos i dona-li voltes a tot plegat. Una resolució que impacta sense renunciar a les el·lipsis i el ritme lent que caracteritzen la cinta.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Fresh

Començo explicant que faré la crítica sense parlar massa de la pel·lícula sense parlar del gir que arriba cap a la mitja hora i amb

X

Ti West dirigeix aquesta pel·lícula de terror que vol ser un homenatge al gènere de terror dels setanta i en especial a pel·lícules com La

Chip’n’Dale: Rescue Rangers

Akiva Schaffer, guionista del Saturday Night Live i membre del grup de comèdia The Lonely Island, dirigeix aquesta pel·lícula protagonitza pels esquirols més populars de

Top Gun: Maverick

Tom Cruise recupera el paper de Maverick, el personatge principal de Top Gun, trenta-sis anys després, malgrat que el més acurat hauria estat dir de

Alcarràs

Guanyadora de l’Ós d’Or de Berlín, arriba en terres catalanes la darrera pel·lícula de Carla Simón, Alcarràs, que va captivar al jurat, presidit per M.