Divergent

Nova fantasia distòpica basada en una sèrie de llibres destinats a adolescents. Hem arribat a un punt que totes aquestes pel·lícules ens semblen totes iguals. Canvia l’entorn, però els pilars són idèntics. Trobar les diferències entre Els jocs de la fam i Divergent costa, i més quan només ens venen al cap els punts en comú. Les sensacions de Divergent són les mateixes que la primera d’Els jocs de la fam, malgrat que penso que Divergent supera amb escreix la seqüela d’aquesta, que no és res més que una infecte reiteració del que era la primera. Espero que no cometin el mateix error en la segona part de Divergent, Insurgent. El problema que tenen aquestes adaptacions és que s’han de limitar a reproduir les novel·les fil per randa per no fer entrar en còlera als fans dels llibres. El públic del cinema és més ampli, i heus aquí la clau de l’èxit d’El Senyor dels Anells o Harry Potter, que s’han atrevit a traduir-les en llenguatge cinematogràfic, malgrat que això signifiqui alterar en alguns punts el material en el que es basa. I què coi! Si amb la perspectiva de l’obra acaba hi ha alguna cosa que es pot millorar… per què no?

Divergent ens presenta a una protagonista femenina, Trice, una adolescent que viu en un Detroit futurista i post-apocalíptic. La ciutat està envoltada d’unes xarxes que la protegeixen d’alguna cosa temible que està a fora, però que en aquesta pel·lícula encara no sabem què és. La societat s’organitza en cinc categories que marquen el futur de cada persona que l’integra. Entre les categories està a punt d’esclatar una guerra que posarà en dubte la viabilitat d’aquesta organització. Tampoc falta la història d’amor adolescent imprescindible en aquestes pel·lícules, entre la protagonista i el seu mentor. 

Un del aspectes positius de Divergent és que és més rica que Els jocs de la fam perquè pot anar més enllà dels combats mortals entre adolescents a lo Battle Royal. El principal problema de Divergent és que primer va arribar Els jocs de la fam, i tot el que veiem ens sembla una reiteració. Però ara mateix si me n’he de quedar amb alguna em quedo amb Divergent perquè penso que pot anar més enllà i explicar coses noves, cosa que no crec que pugui fer Els jocs de la fam, com ja es va veure a la segona part.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a

Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van

La mesita del comedor

Pel·lícula que se n’ha parlat molt en els festivals de terror en què ha passat. Tot i que no és estrictament una pel·lícula de terror,

The Killer

David Fincher torna al terreny que millor es desenvolupa amb The Killer. Retratar històries d’assassins sempre li ha anat molt bé. Només cal donar un

The Marvels

The Marvels es convertirà en la pel·lícula amb menys recaptació de la llarga saga de pel·lícules que han construït. Els mals resultats en taquilla no