Nova pel·lícula de Clint Eastwood que amb noranta-un anys encara li queda corda per dirigir i posar-se davant de la pantalla. En aquest punt de la seva vida, Eastwood no vol complicar-se la vida. La manera de mantenir-se actiu és a través del cinema i ara ha fet aquesta pel·lícula petita, sense més pretensions que passar-s’ho bé i fer un producte que els seus fans puguin, simplement, passar l’estona. I això és exactament Cry Macho, no li busqueu més.

Eastwood pren conceptes d’algunes de les seves pel·lícules més recents com Mula i Gran Torino. N’agafa una mica de cada i ho barreja amb Duro de pelar, la pel·lícula del 1978 en què compartia protagonisme amb un orangutan, i Els ponts de Madison. I bàsicament ja tindríem la cosa feta.

La pel·lícula ens presenta a Mike, un cuidador de cavalls que havia estat una estrella del rodeo que viu jubilat. Un dia el seu antic cap li demana ajuda, concretament que tregui el seu fill de Mèxic, on viu amb la seva mare. El jove adolescent s’està ficant en problemes perquè la mare no li presta atenció. Així que Mike s’arremanga i arriba a Mèxic on el troba enmig d’una lluita il·legal de galls. A partir d’aquí comença una barreja de road-movie i buddy-movie fins que Mike aconsegueixi reunir a pare i fill.

Malgrat estar ambientada en l’època actual, Eastwood fa servir el llenguatge del western. El seu personatge no deixa de ser una nova versió del mateix que ha fet moltes vegades, però que ara està retirat i ha de sortir de la seva zona de confort per fer una nova cosa bona.

Tot i ser una pel·lícula de senzilla que es queda per sota de molts altres títols de la seva carrera, és entretinguda. No apareixerà en la llista de ningú, així i tot ens ofereix una visió diferent d’altres elements que hem vist en la seva carrera com a director, en un moment de la seva vida molt diferent, en què ja no sent la pressió de ningú i fa el que vol, sense buscar complaure ni els crítics, ni a l’estudi.

La presència d’Eastwood en pantalla és tan potent que li perdones els moments fluixos que té. Si una cosa podem destacar, és que està feta amb sinceritat i li surt del cor.

Cry Macho és una pel·lícula complaent, no busca que tinguem moments durs, ni donar massa protagonisme a personatges desagradables. És la manera que té Eastwood de fer una pel·lícula optimista, en la qual no li interessa mostrar moments foscos. Vindria a ser una mena de conte explicat amb els elements que li són més familiars. En resum, una faula nostàlgica de Clint Eastwood.