Black Bag és la nova pel·lícula de Steven Soderbergh després de Presence. Es tracta d’un thriller d’espionatge molt al seu estil, allunyat de sagues espectaculars com James Bond o Missió: Impossible i més proper a les adaptacions de John le Carré, com El talp.
George Woodhouse és un agent d’intel·ligència que rep l’encàrrec del seu superior de descobrir qui és el talp que ha filtrat un programari secret anomenat Severus. Té cinc sospitosos sobre la taula, entre els quals hi ha la seva pròpia dona, també agent d’intel·ligència. Per esbrinar qui és el culpable, convida els quatre agents a un sopar aparentment informal i els sotmet a un intens joc psicològic.
El repartiment és d’autèntic luxe. Michael Fassbender encapçala el film i l’acompanya Cate Blanchett en el paper de la seva esposa. Entre els sospitosos hi trobem Tom Burke, Marisa Abela, Regé-Jean Page i Naomie Harris. Pierce Brosnan destaca en un paper secundari com a director de l’agència, en una mena d’homenatge a James Bond. El seu personatge es pot llegir com un 007 envellit que, en els darrers anys, dirigeix el Servei Secret Britànic.
La proposta de Soderbergh és molt més de despatxos i funcionaris que no pas d’acció i localitzacions exòtiques. La feina d’espia s’hi mostra com una rutina d’oficina, i la pel·lícula ho subratlla constantment. La parella protagonista es vesteix cada matí per anar a treballar com qualsevol altra i, en acabar la jornada, organitza el temps lliure per anar al cinema, per exemple. La vida quotidiana d’un espia no sembla gaire diferent de la de qualsevol de nosaltres.
El guió és de David Koepp, un fet curiós si tenim en compte que s’ha especialitzat en històries amb un ritme molt més comercial i allunyat d’aquesta aposta. TTot i això Koepp manté una estructura embolicada: la recerca del traïdor treu a la llum secrets amagats que generen efectes col·laterals i enriqueixen la trama.
Severus funciona com un MacGuffin. Mai s’arriba a explicar què és exactament, tot i que els personatges en parlen constantment. L’espectador comparteix aquesta estranyesa, ja que no arriba a saber amb certesa què fa l’agència ni què està en jocmés enllà de descobrir el traïdor.
El segell de Soderbergh és fàcilment recognoscible, tant en la direcció com en la narrativa. Destaquen, per exemple, la seva aposta pel digital, en contraposició a cineastes com Nolan, que defensen el cel·luloide, i la seva voluntat d’experimentar amb el gènere.
Tanmateix, tot i estar ben escrita i dirigida, la pel·lícula resulta freda i distant. El to asèptic de la història acaba afectant l’espectador i la relació entre Fassbender i Blanchett es percep gairebé robòtica. El resultat és un film correcte, amb una durada ideal d’hora i mitja que no s’allarga gens, però que tampoc desperta grans emocions.
