Black Panter: Wakanda Forever

Quatre anys ha tardat Marvel Studios a fer una seqüela d’una de les pel·lícules de l’MCU que han aconseguit més recaptació, Black Panther (2018). Les xifres les hem d’atribuir més a un fenomen social entre la població afroamericana, que no pas que fos una de les millors en termes de qualitat i originalitat. A parer meu, està molt lluny de ser-ho. En tot cas, amb una pandèmia pel mig i amb la mort de Chadwick Boseman, el protagonista principal, Marvel va tirar endavant aquesta seqüela contra vent i marea. Vistos els resultats, el millor hauria estat cancel·lar el projecte, deixar passar el temps i rumiar bé i sense corredisses què fer a partir d’aquí.

Black Panther: Wakanda Forever és víctima de les presses en què està feta. Es nota que el guió està escrit a correcuita i sense en prou feines revisió. Només així s’explica la falta de ritme, la mala integració entre presentar un univers i explicar una història i un metratge injustificable que demana a crits ser retallat.

Començaré amb el que m’ha agradat, que és la part d’homenatge a Chadwick Boseman, al principi i al final. La cosa comença amb el funeral del rei de Wakanda que visualment i musical recorda a algunes de les millors escenes de l’entrega anterior. La cirereta arriba ben bé al final, en l’escena entre crèdits, en què és difícil aguantar la llagrimeta. En aquest aspecte, res a dir, un deu.

També m’ha agradat molt la força dels personatges femenins, especialment i per damunt de tots, el de Ramunda interpretada per Angela Basset. La majestuositat com a reina de Wakanda és molt bona i qualsevol de les seves aparicions, sigui a les Nacions Unides o fent política al seu país, és el millor de la pel·lícula. L’altre personatge fort que ja em va agradar a la primera i aquí més, és Nakia (Lupita Nyong’o) que malauradament té poc paper en aquesta. Al contrari d’apartar-la, la trama l’hauria d’haver posat en una lògica primera línia, i més tenint en compte el final de la pel·lícula.

Sobre Letitia Wright, crec que no aguanta el pes principal d’una pel·lícula que, per altra banda, és massa coral i peca de no tenir una protagonista principal. El fet de convertir-la en la nova Black Panther, porta a la cinta a repetir coses que ja havíem vist en la primera. Això implica que perdem a la Shuri de la primera, la que ens va agradar, per una cosa nova que no funciona igual de bé. També la perjudica un guió que només li dona 10 minuts per fer de Black Panther. No oblidem que dura dues hores quaranta minuts. Gairebé un delicte.

Enmig d’aquests dos moments, tot són problemes de coses que mai t’acaben de satisfer del tot o que directament són desencertades. Els principals són el to i que no té una història a explicar. Apunta moltes coses, però no es decideix per cap i tot es queda a mitges. Això fa que tingui dificultats de ritme i que sigui avorrida, cosa que fa que les dues hores quaranta pesin com una llosa. El fet de fer una sensació constant de dol durant tota la pel·lícula la frena constantment i no arriba mai a arrencar. El guió apunta a molts temes com situació política a Wakanda i l’enfrontament amb l’ONU per la tecnologia o el colonialisme, però es queda a mitges en tots.

El que fins ara havia fet Marvel molt bé era donar a les pel·lícules una història què contar i al mateix temps crear univers sense molestar a la trama principal. En tenir una trama desdibuixada, l’aparició del personatge de Julia Lous-Dreyfus, presentat en les sèries, i el de Dominique Thorne com a Riri Williams, a la que veurem en la sèrie d’Ironheart, fan nosa i no aporten res. Preocupant és la interpretació estoica de Dominique Thorne. El que hem vist aquí genera molts de dubtes que pugui aguantar el protagonisme en solitari d’una sèrie. Ms. Marvel haurà sortit d’aquella manera, però si al final val la pena veure-la, és gràcies al carisma i energia d’Iman Vellani, que Thorne no demostra tenir. Veurem si ho milloren a la sèrie.

Si amb això no en teníem prou, la pel·lícula destrossa la feina feta en la primera amb els personatges d’M’Baku i Everett Ross (Martin Freeman). M’Baku passa a ser del personatge amenaçador de la primera a un suport humorístic d’aquesta segona. Es converteix en Gimli. Sobre Ross, per més que ens agradi Freeman, només és present aquí perquè sortia a l’anterior i aquí no fa res. És la muleta de Valentina Allegra de Fontaine.

Anem per Namor. Una adaptació molt diferent del personatge del còmic que s’ha construït en favor d’una necessitat d’integració que no pas pensant en crear alguna cosa millor que el còmic. El repte no era fàcil, ja que Aquaman de DC es va avançar i va canviar la seva versió del personatge dels còmics per una de nova que és la mateixa de Namor en els còmics Marvel. La posada en pantalla de la interpretació dels habitants del món submarí d’Atlantis que aquí passa a dir-se Talokan, és massa contemplativa i poc narrativa. Si els canvis i l’aspecte visual poden anar al gust de cadascú, la funció narrativa d’aquesta trama és la pitjor de la pel·lícula. Mal construïda i amb unes línies de diàleg per fer-se-les mirar.

Black Panther: Wakanda Forever és com aquell equip que té moltes ocasions de gol, no en marca cap, i al final perd. Moltes coses desaprofitades i personatges, com el protagonitzat per Lake Bell que mereixien més. La pel·lícula mereixia ser aturada i replantejar fredament què fer amb el personatge. Vistos els resultats, podríem pensar que l’opció de contractar un altre actor per fer de Black Panther, com ha passat altres vegades en Marvel, no era una bestiesa. Al final, sempre, els personatges són més grans que els actors i actrius que els interpreten.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

No Hard Feelings

Jennifer Lawrence protagonitza aquesta comèdia romàntica juvenil hereva de pel·lícules com Porky’s o American Pie, que se centraven en la pèrdua de la virginitat dels

Thanksgiving (Black Friday)

L’any 2007, el díptic Grindhouse, format per Planet Terror, que va dirigir Robert Rodríguez, i Death Proof, que va dirigir Quentin Tarantino, incorporava quatre falsos

Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a

Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van

La mesita del comedor

Pel·lícula que se n’ha parlat molt en els festivals de terror en què ha passat. Tot i que no és estrictament una pel·lícula de terror,