Damien Chazelle és un dels noms que compten amb l’estima de l’Acadèmia de Hollywood. L’avalen un parell de títols meravellosos com Whiplash i La La Land. Després de la irregular First Man de 2018, torna amb Babylon, una altra cinta irregular, però en la que demostra unes capacitats com a cineasta a l’altura de les seves millors pel·lícules. L’acompanyen un meravellós Brad Pitt i una immensa Margot Robbie.
Babylon està ambientada entre els anys 20 i 30 a Hollywood. Concretament durant els darrers anys del cinema mut i la irrupció del so en el cinema. Però el punt de vista que adopta el realitzador i també guionista per explicar-nos aquesta història, són els excessos i la depravació de les estrelles del moment i retratar com passen del punt àlgid de la seva carrera a una decadència sense aturador.
Babylon transcendeix perquè és una pel·lícula que recordarem, sigui perquè és excessiva en tots els seus aspectes, inclòs el metratge, com per un ús saturat de la música, la melodia de la qual es repeteix constantment i per una direcció que és una orgia per ella mateixa.
Malgrat que Babylon no funcioni igual de bé que la resta de pel·lícules de Chazelle, està plena d’escenes memorables que no oblidarem. Per exemple, el rodatge d’un grapat de pel·lícules al mateix temps a pocs metres de distància, en mig del desert. El debut del personatge de Nellie LaRoy (Robbie) en un “saloon” de l’oest, tot el que envolta a l’escena de combat de la pel·lícula que protagonitza Jack Conrad (Brad Pitt) o la fantàstica primera escena de LaRoy en cinema sonor. L’escena de la serp en el desert també és mítica i tot allò que incumbeix al personatge de Tobey Maguire és sòrdid i estrany. Sigui millor o pitjor, totes aquestes escenes, te les enduus, com la de l’elefant només començar.
Enmig de l’excés de les imatges, també trobem algun moment de diàleg brillant, com la conversa entre els personatges de Brad Pitt i Jean Smart sobre la immortalitat de les estrelles del cel·luloide. Tant brillant com cert.
Tot el bo que té la pel·lícula ho combina amb un grapat d’escenes innecessàries o excessivament llargues, per la qual el resultat final és menor del que podia haver estat, víctima del mateix excés.
Babylon sembla rodada a tres-cents per hora i amb l’energia d’una beguda energètica. Realment és difícil de suportar aquest ritme durant tres hores. Hi ha moltes pel·lícules que han abordat aquest període en la història de Hollywood, com per exemple The artist. Babylon ho fa de manera menys simpàtica i agradable i resulta impactant i provocadora.
També cal destacar l’eix central que és el personatge de Diego Calva, Manny Torres, un immigrant que el més normal seria que fos mexicà, però que per algun motiu estrany del guió resulta ser de Madrid. Manny s’enamora des del primer minut de Nellie. Els seus són els ulls de l’espectador i com es relaciona amb les celebritats de Hollywood. Al mateix temps que la indústria i el seu enamorament per Nellie el consumeixen també a ell.
És curiós que per ser una pel·lícula que busca la grandiloqüència i l’exageració, no és la pel·lícula gran que pretén. Sigui com sigui, Babylon serà un títol de la filmografia de Chazelle que sempre recordarem. En la part més positiva, ens quedem en veure uns fantàstics Brad Pitt i Margot Robbie, que no és poca cosa.
