Tár

Todd Field, que va debutar amb èxit amb En la habitación el 2001, torna amb una tercera pel·lícula després de setze anys d’absència. La darrera va ser Juegos secretos l’any 2006.

La pel·lícula ens mostra el dia a dia de Lydia Tár, una famosa i prestigiosa directora d’orquestra que dirigeix la Filharmònica de Berlín. Durant les més de dues hores i mitja de pel·lícula coneixerem la seva manera de ser a casa i a la feina. Tár té una assistent de confiança, Francesca, i viu amb parella amb una altra dona, Sharon, concertista de la Filharmònica. Durant el metratge la veurem impartir una classe magistral en què humilia públicament a un dels estudiants i quan entri en escena una violoncel·lista russa, podrem veure en present una trama d’assetjament, que ens farà entendre què va passar amb un personatge anomenat Krysta, del qual Tár està obsessionada en què s’eliminin els seus correus electrònics.

Tár el que vol fer és denunciar un grapat de comportaments tòxics de la nostra societat que associem en conductes masculines i que la pel·lícula ens ho mostra essent qui ho practica una dona. Tár és un personatge extremadament complex. És perfeccionista i en l’entrevista que veiem en el principi, la percebem com una eminència i una referent en la música amb una carrera plena d’èxits. En un principi se’ns mostra brillant, però a mesura que avancem i arribem al final, sabrem que tot el que té de brillant també ho té de tòxica i que com a persona no és exemple de res. Imprescindible en la construcció del personatge que interpreta una Cate Blanchett estratosfèrica en un dels personatges que marcarà la seva carrera.

En la seva vida privada, veurem la relació amb la filla de la seva parella i com actua davant la situació d’assetjament escolar que pateix la nena. Així com els problemes d’insomni i les petites fresses que sent com un tro en el cap.

Pel que fa a la pel·lícula és complicada. El ritme és molt lent i no té una trama. Simplement, es tracta de recrear una figura i encaixar les peces amb diferents facetes de la seva vida. Costa d’arrencar i entrar-hi, però quan es mostra interessant és cap a la meitat, quan les cartes ja estan sobre la taula i vols veure cap on anirà això. Per altra banda, la pel·lícula es ressent d’un metratge molt llarg que està ple d’escenes que podrien ser més curtes, perquè reincideixen en la mateixa idea. De ser més breu milloraria el ritme.

Cal destacar com Todd Field es mostra extremadament fred i no pren partit pel personatge principal, deixant que sigui el públic que en censuri o justifiqui el comportament. El director se serveix de les xarxes socials per tocar un tema molt actual com la cultura de la cancel·lació, i fa que l’artista amagui la porqueria amb la seva obra. Només veure com Field fa equilibris entre la cancel·lació i el #MeToo, ja val la pensa veure-la.

Acabem la pel·lícula amb una reflexió que ens porta al principi i per la qual el jove estudiant és ridiculitzat per la protagonista. Field no li dona resposta i deixa que sigui l’espectador que reflexioni sobre si cal separar l’obra de l’artista i que sigui aquest que en doni la seva opinió si en té.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i

Napoleon

Ridley Scott va decidir apropar-se a Napoleó després de The Last Duel, una de les millors pel·lícules del realitzador dels darrers anys, juntament amb The

Leave the World Behind

Adaptació de la novel·la de Rumaan Alam, produïda i estrenada a Netflix i dirigida per Sam Esmail, el creador de les sèries Mr. Robot i