James Cameron ens duu la segona part d’Avatar tretze anys després. Una pel·lícula esdeveniment que ha donat oxigen a les sales durant les festes.
Aquesta seqüela succeeix un grapat d’anys després de l’anterior i ens retrobem amb Sully i Neytiri que han format una família formada per dos fills, Neteyam i Lo’ak, la filla Tuk i la filla adoptiva (que en realitat és la filla del personatge que interpretava Sigourney Weaver a la primera), Kiri. Com si fos la mascota de la família hi ha un altre nen, en aquest cas humà, Spider, que és el fill del malvat coronel Miles. Per protegir Pandora, la família Sully es refugiarà amb un altre poble que viu en l’aigua, amagant-se d’un clon del coronel Miles que busca venjança.
La pel·lícula està dividida en tres parts. La primera, la que passa en els boscos de Pandora i posa el plantejament de l’acció. La més avorrida i que és una pura continuació del que vam veure a la primera. Res de nou. La segona part és quan arriben al món de l’aigua. Aquí és quan arrenca de veritat. L’argument i el guió es construeix a través d’un grapat de clixés que campen al seu aire. Però aquí comença l’espectacle visual sense precedents, pel qual hem pagat una entrada més cara de l’habitual. Una autèntica passada la recreació de l’aigua, plena d’escenes que podrien ser del National Geographic. La tercera part, la conformen els darrers 45 minuts. Els millors de la pel·lícula amb un ritme de l’acció trepidant en què Cameron es fa un homenatge que ens recorda a Titanic.
La mentalitat i la filosofia amb la qual hem d’anar al cinema a veure aquesta pel·lícula és com pujar a l’Star Tours de Disneyworld. Deixar-se endur per les sensacions d’una atracció de fira que dura més de tres hores i que com un Star Tours, no t’esperis un gran argument, tan sols gaudir de l’espectacle visual en 3-D i la sensació immersiva de la pel·lícula.
Les fixacions del cinema de Cameron hi són presents. Començant pel militarisme, les grans armes i els robots, també el mar i l’aigua, així com l’acció i aventura característiques del seu cinema. Per altra banda, continua contra el missatge contra les grans corporacions i el colonialisme de l’anterior. Però aquí afegeix alguns missatges contra la ciència i filosofia hippie que poden ser perillosos. Tot el que envolta a la trama és molt bàsic i no entén de subtileses.
Ja he comentat abans que hi trobareu un grapat de tòpics concentrats en la part central quan estan amb la tribu de l’aigua. Hi trobareu de tot, des de relacions nen i animal a l’estil Free Willy o Com ensinistrar un drac, missatges sobre la família com els de Vin Diesel a la saga Fast & Furious, així com situacions de sèries d’adolescents en instituts.
Avatar: El sentit de l’aigua és per no parar-te a pensar res de la trama, ni buscar-li sentit. Començant per un dolent que busca una venjança que ni li va ni li ve i que s’agafa a ella perquè simplement era la de la persona que l’han clonat. Aquest dolent comença un arc cap a un camí que podem endevinar cap on anirà. Però com deia aquell, no és per això que hem vingut a aquesta festa, hem vingut a gaudir d’un espectacle i l’espectacle hi és i es gaudeix, perquè no oblidem que James Cameron és un dels millors directors en actiu de cinema d’acció i les seqüències d’acció d’Avatar: El sentit de l’aigua posen en evidència les de les últimes pel·lícules de Marvel o les de DC. L’acció està rodada que és una delícia, s’entén a la perfecció i amb ella vibres i t’emociones. Cameron dona un cop de puny a la taula i demostra un cop més que ell és el millor en efectes especials i en narrar l’acció.
Avatar: El sentit de l’aigua s’ha de veure en cinema, en la pantalla més gran possible i deixar-se endur per l’espectacle. Veure-la a casa? No té massa sentit. Sense l’espectacle visual et queda una pel·lícula massa llarga amb un guió molt poc interessant. Sé que no la tornaré a veure, a menys que ho pugui fer en un cinema amb totes les bones condicions possibles, tot esperant el dia que James Cameron faci el mateix, però amb un guió més treballar, llavors segur que serà la millor pel·lícula de la seva carrera, cosa que no és poc.
