Locke és una pel·lícula amb el mateix plantejament i estructura de Buried o Última llamada, és a dir, un sol actor en un espai reduït, en aquest cas un cotxe. La diferència d’aquesta amb les altres és que la tensió que es produeix no ve d’una situació de vida o mort, com ara que t’estiguin apuntant amb un rifle des d’una cabina o que t’hagin enterrat en vida en un taüt, si no que la situació és molt més quotidiana. El protagonista de la pel·lícula, Ivan Locke, intentarà resoldre per telèfon un problema laboral que el portarà sense remei a un carreró sense sortida, i al mateix temps un problema familiar que deixarà que esclati degut a un fantasma del seu passat. Ambdós problemes, ben diferents tenen el mateix origen. En aquesta nit, i a través del telèfon, sap que la seva vida tal com era abans s’ensorra. Durant aquesta estona intentarà que aquest ensorrament succeeixi de la manera més pacífica possible.

Locke no dura més d’hora i mitja, cosa que ajuda al ritme de la pel·lícula i no l’eternitza. Però el que pretén, més enllà de la transmetre la tensió que viu el personatge, és fer un retrat d’aquest Ivan Locke, un planificador fins l’últim detall, una persona freda que li agrada tenir-ho tot planificat i ordenat, fins i tot el mateix caos en el que converteix la seva vida degut a la seva decisió.

Qui aconsegueix mantenir-nos atrapats tot aquest temps és Tom Hardy, omnipresent durant els 80 minuts de durada, només intereactuant amb altres actors a través de la seva veu. La seva interpretació és una vegada més magnífica. A banda de la interpretació de Hardy, no puc deixar de parlar de la fotografia que ajuda a crear el clima que la pel·lícula necessita. No hem d’oblidar que Locke no deixa de ser cinema experimental. Un culebrot a ritme de thriller.