Tres anys després de Django desencadenado, Quentin Tarantino torna al western i tanca, en una parada per a diligències, a vuit individus de moral dubtosa, interpretats per Samuel L. Jackson, Kurt Russell, Jennifer Jason Leigh, Walton Goggins, Demián Bichir, Tim Roth, Michael Madsen i Bruce Dern.
Los odiosos ocho s’ambienta uns pocs anys després de la Guerra de Secessió. Els primers personatges que ens presenta són un caçarecompenses i una fugitiva que es troben amb un antic soldat negre de la Unió, reconvertit en caçarecompenses, i un renegat del sud que afirma ser el nou xèrif el poble. Amb una forta tempesta a punt d’atrapar-los, es refugien en una parada de diligències en un port de muntanya. Un cop allí es troben amb l’encarregat, un botxí, un vaquer i un general confederat.
L’esquema de la pel·lícula recorda molt a Reservoir dogs, però seria com si aquesta pel·lícula de 99 minuts tingués un pròleg de 80 més, que ens expliqués d’on surten els personatges a través de nombroses escenes de diàlegs. I llavors critiquem a Peter Jackson quan en la primera hora d’El Hòbbit. Un viatge inesperat veiem un grup de nans parlant i bevent, i quan ho fa Tarantino ningú diu res. I no vull pas dir que això sigui dolent, ara en parlaré, simplement evidenciar que la vara de mesurar no és la mateixa.
Los odiosos ocho ho té tot per fer feliços als fans de Tarantino, en els quals m’hi sumo, ja que conté tots els elements que el caracteritzen. A la pel·lícula no hi veiem res que no hagi fet abans, però tampoc ho esperem. És tant bo en lo seu que simplement li demanem més del mateix, i ell té la gentilesa d’entregar-nos i passar-s’ho tant bé fent i homenatjant el cinema que més li agrada, com nosaltres veien-t’ho. El problema que té Tarantino, i que perjudica a la pel·lícula, és que tendeix a agradar-se massa a sí mateix. Els primers 90 minuts són d’una incontinència verbal i narrativa que pot fer tirar enrere a més d’un espectador, i que sense cap mena de dubte desllueix el resultat final d’uns 80 minuts restants brillants. La qüestió és que aquest extens pròleg està rodat de manera excel·lent. La fotografia és brillant, aprofita el format de 70 mil·límetres i demostra que l’utilitza per qüestions narratives i no simplement pel romanticisme que sent per la manera de fer cinema d’abans. Aquests minuts i minuts de diàlegs són clarament irrellevants per la història, només serveixen per aportar un background als personatges, però escriu tant bé que les històries que ens expliquen enganxen i les visualitzem al nostre cap mentre els protagonistes les van narrant. Te les quedes escoltant amb interès, però no aporten absolutament res a l’espectacle de traïcions, sorpreses, sang i trets que ens espera dins de la parada de diligències durant una hora i mitja, que és del que realment va aquesta història. No era precisament això, l’anar al gra, un dels valors que va convertir a Reservoir dogs o Pulp fiction en èxits incontestables? Per què les seves últimes pel·lícules duren molt més de lo necessari? Igualment, resulta un privilegi veure aquests actors recitar diàlegs que ens alleugereixen més el pas del metratge. Samuel L. Jackson i Kurt Russell són actors que els fans de Tarantino no els importaria veure durant hores parlant de bricolatge. Tarantino, que és un tipus molt intel·ligent, ho sap, i sap perfectament quins actors utilitzar perquè li perdonem la seva incontinència narrativa.
Tarantino té el mèrit i la capacitat de pocs directors de fer reconeixible les seves pel·lícules des del primer fotograma. De fer cinema d’autor, mostrar litres de sang, fer explotar caps i poder estrenar aquestes pel·lícules en sales comercials, la qual cosa pocs directors tenen la sort de gaudir d’aquest privilegi. Només cal posar un clar exemple, el western Bone Tomahawk. Amb característiques molt semblants a Los odiosos ocho, no ha passat per cinemes i s’ha estrenat en VOD. Així de malament està la indústria. Que se n’aprofiti Tarantino des de la seva privilegiada posició, que no tenen altres, tant com pugui i per molts anys. En un món del cinema en el qual la indústria trepitja sempre als autors i les pel·lícules no arriben mai a estrenar-se tal com l’autor ha concebut, és d’aplaudir que persones com Tarantino ho aconsegueixin, malgrat els defectes, que no deixen de ser un reflex de la seva personalitat.
Per primera vegada, Tarantino ha encarregat la composició d’una banda sonora original que no s’ha nodrit de temes prèviament existents. L’encarregat ha estat Ennio Morricone, que a part de temes nous, ha completat la banda sonora amb temes de la banda sonora de La cosa que John Carpenter no va arribar a utilitzar. El cert és que la música està molt bé i ajuda a donar el clima que vol el director.
No voldria parlar d’homenatges perquè seria un no acabar. La cultura cinematogràfica de Tarantino és tan extensa i les referències a allò que li agrada són tantes i tan ben fetes que les fa semblar no evidents.
Los odiosos ocho va de menys a més, i és per aquest motiu que al final li podem arribar a perdonar els primers minuts que podia haver reduït perfectament. Però la pel·lícula és la que és, i al final no és la pel·lícula rodona que podia haver arribar a ser. Però és el que tenen els mestres i els autors, com el mateix George Lucas quan afegeix coses a les seves pel·lícules que ningú li demana. Una pena perquè al final no és la pel·lícula perfecta que podia haver estat.
