Adaptació de la novel·la d’espionatge escrita per Jason Matthews, que ha dirigit Francis Lawrence, responsable de les tres últimes entregues d’Els jocs de la fam, és a dir les pitjors. La protagonitza Jennifer Lawrence. La resta del repartiment és de luxe, ja que trobem a Joel Edgerton, Jeremy Irons, Mary-Louise Parker, Joely Richardson i Charlotte Rampling.
La protagonista és Dominika, una jove i atractiva dona russa que és reclutada pels serveis secrets del seu país. Dominika ingressa en una escola, on aprendrà l’art de l’espionatge i a la utilització de mètodes de seducció. El seu primer objectiu serà un agent novell de la CIA que s’encarrega de l’organització dels actius infiltrats de l’agència a Rússia.
Al contrari que les pel·lícules de la saga d’Els jocs de la fam dirigides per Francis Lawrence, aquesta és entretinguda, tot i que el públic al qual va dirigida és el mateix. Aquí el sexe només és una excusa per vendre el producte com a adult, quan en realitat és una pel·lícula d’espionatge per a adolescents. Oblideu-vos de sofisticacions i guions enrevessats com El topo o El hombre más buscado, per tan sols anomenar-ne de recents en el gènere. A Gorrión rojo mai us perdreu i el guió us acompanyarà sempre, i us recordarà en cada moment on esteu perquè no us perdeu. A canvi d’aquesta senzillesa contraria al gènere, intenta desvincular-se i no ser classificada de pel·lícula per a adolescents, per això mostra un penis i el cul i els pits de Jennifer Lawrence. El pitjor és que al final, tota la trama sembla una excusa per mostrar a Jennifer Lawrence despullada. El director ha decidit utilitzar el sexe com a principal arma d’espionatge dels seus protagonistes i així fer-nos creure que és no és un producte per adolescents, quan sí que ho és. Però, al contrari que Els jocs de la fam, Divergent i clons similars, aquesta pel·lícula us pot entretenir tot i no ser el públic objectiu.
Pel que fa als actors, poca cosa, estan al servei de l’estrella que és Jennifer Lawrence, que com és habitual en els últims anys, va amb el pilot automàtic posat. Per entendre’ns, la Lawrence no és Charlize Theron a Atómica. I parlant d’Atómica, visualment la pel·lícula tampoc innova ni fa res de nou, es limita a copiar i molt la fotografia d’El topo, llàstima que només copiï això. El repartiment, a part de l’actriu principal, ens pot portar pensar que és una pel·lícula d’espionatge de debò que no és. Com si Gorrión rojo fos un agent doble de pel·lícula adolescent en un món de pel·lícules d’espies. La sensació d’insatisfacció que això provoqui a l’espectador quan descobreixi les intencions reals de la pel·lícula, dependrà de si malgrat haver-te volgut enganyar, i fer-ho reiteradament, a final és o no entretinguda. Tampoc té cap element per dir que estem davant una pel·lícula horrible.
Gorrión rojo només desperta indiferència i no passarà a la història de res. El millor, que no és avorrida, tot i que li sobren 20 minuts ben bons i que reincideix diverses vegades en temes ja vistos per intentar confondre a aquell espectador que no ha vist mai a la vida una pel·lícula d’espies.
