Hi ha pel·lícules que són víctimes de les expectatives. Disclosure Day n’és un exemple evident. Quan Steven Spielberg torna a abordar el fenomen extraterrestre, és inevitable pensar en Encontres en la tercera fase, E.T. o fins i tot en la sèrie Taken, que va produir el 2002. El màrqueting, a més, ha alimentat aquesta idea venent una història plena d’OVNIs, misteris i revelacions còsmiques. Però la realitat és una altra. I això pot provocar una decepció considerable en aquells que esperaven una aventura de ciència-ficció més convencional.
Perquè Disclosure Day no és una pel·lícula d’invasions alienígenes ni tampoc un film de terror. Durant bona part del seu metratge funciona més aviat com un thriller d’espionatge amb ecos de Missió: Impossible. Aquí la «pota de conill» no és cap objecte impossible, sinó uns arxius classificats que una poderosa organització governamental manté ocults a la població. El personatge de Josh O’Connor és el fil conductor d’aquesta conspiració, però la seva trama acaba demostrant ser menys rellevant del que sembla inicialment. És una baula necessària per posar en marxa la història, però qualsevol altre personatge podria haver ocupat el seu lloc.
El veritable cor de la pel·lícula és Emily Blunt. La seva interpretació és, probablement, la millor de la seva carrera. El seu personatge, una presentadora que de sobte desenvolupa unes habilitats inexplicables, es converteix en el motor emocional i filosòfic del relat. El misteri dels seus poders és molt més suggeridor que la investigació sobre els arxius secrets, i és quan Spielberg centra la narració en ella que la pel·lícula realment enlaira el vol.
No és fins a l’últim terç quan el fenomen OVNI pren el protagonisme que molts espectadors esperaven des del principi. Però fins i tot aleshores Spielberg evita convertir la història en un espectacle d’acció o en una invasió extraterrestre. El conflicte acaba sent molt més terrenal: cal revelar la veritat al món o és millor continuar amagant-la? És un debat sobre la informació, el poder i la responsabilitat, més que no pas sobre els mateixos alienígenes.
En aquest sentit, el director aprofita la història per introduir una reflexió sorprenent sobre la fe. Spielberg posa cara a cara la religió tradicional amb la possibilitat de creure en vida extraterrestre, plantejant que totes dues comparteixen un mateix impuls: la necessitat humana de trobar respostes més enllà del que coneixem. També és inevitable llegir-hi una resposta al context actual, amb un món que sembla caminar cap a nous conflictes globals. Un cineasta tan marcat per la Segona Guerra Mundial utilitza aquí el fenomen OVNI per parlar, en realitat, de la humanitat.
Si narrativament hi ha decisions discutibles, visualment Spielberg continua sent un mestre. La posada en escena és impecable. Hi ha moviments de càmera, composicions i un treball amb les ombres que remeten directament a E.T. i a la seva millor etapa. Sense necessitat d’exhibir grans efectes digitals, aconsegueix generar fascinació i misteri simplement amb la manera com filma. Tot està rodat amb una elegància extraordinària.
La banda sonora també contribueix decisivament a aquesta sensació. John Williams signa la seva trentena col·laboració amb Spielberg en una partitura contemplativa. La música transmet aquella barreja d’esperança, melancolia i meravella que només Williams ha sabut associar tan bé al cinema de Spielberg.
Disclosure Day probablement no entrarà a la llista de les grans obres mestres de Steven Spielberg. Té desequilibris de ritme, un protagonista masculí desaprofitat i una estructura que pot frustrar aquells que buscaven una gran aventura extraterrestre. Però també és una obra profundament personal, en què el director sembla voler recordar-nos que, fins i tot en un món dominat per la por, les conspiracions i la guerra, encara hi ha espai per a l’esperança. I aquest missatge, tan característic del millor Spielberg, és el que acaba donant sentit a una pel·lícula que, malgrat les seves imperfeccions, té més coses a dir del que sembla a primera vista.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.
