28 Years Later: The Bone Temple arrenca just en el moment en què acabava la pel·lícula anterior, amb el jove Spike en mans de Jimmy Crystal i la banda dels Dits. Jimmy es veurà forçat a seguir el corrent del grup si no vol acabar mort. La seva permanència dins la banda serà posada en dubte quan l’obliguin a cometre actes d’una brutalitat extrema. Paral·lelament, el doctor Kelson descobrirà que l’Alfa s’ha tornat addicte als sedants que ell mateix li injecta amb el bufador.

Les dues històries avancen en paral·lel fins a confluir i conduir-nos cap a una resolució explosiva.

28 Years Later: The Bone Temple supera clarament la pel·lícula anterior i es consolida com la millor entrega de la saga després de 28 Days Later. A mesura que han passat els dies, la pel·lícula ha anat guanyant punts i, si em preguntes ara, fins i tot diria que és millor que la primera, a la qual el pas del temps no li ha jugat gaire a favor, especialment per la manera com està rodada.

Nia DaCosta aconsegueix mantenir una trama molt més cohesionada i ofereix una direcció impecable i atrevida. Ja va demostrar amb Candyman que era una gran directora de terror. Arran d’aquell èxit va dirigir The Marvels per a Marvel Studios, un desastre majúscul que difícilment es pot atribuir a ella, tenint en compte que en aquella producció tothom hi va posar mà. L’any passat va estrenar Hedda i, amb The Bone Temple, recupera plenament el pols que li coneixíem, fins al punt de desitjar que Danny Boyle renunciï a dirigir la següent entrega i que sigui ella qui tanqui la trilogia. La pel·lícula opta per una posada en escena clàssica i prescindeix dels efectismes del rodatge amb iPhone que Boyle va utilitzar a l’anterior, fet que la converteix en una obra més sòlida i, sobretot, molt més cinematogràfica.

La narració s’articula a partir de dues històries en paral·lel. D’una banda, seguim Spike i els Jimmys. Alfie Williams repeteix l’excel·lent interpretació de la pel·lícula anterior, mentre que el personatge de Jimmy Crystal, interpretat per Jack O’Connell, ja present al pròleg i a l’epíleg de l’anterior entrega, guanya un desenvolupament notable. Jimmy Crystal és una barreja inquietant entre Alex DeLarge de La taronja mecànica i els Teletubbies, clarament inspirada en el depredador sexual i presentador de la BBC, Jimmy Savile, amb els seus xandalls i perruques rosses. O’Connell, a qui recordem recentment per la seva magnífica interpretació del vampir irlandès de Sinners, torna a demostrar que és un actor extraordinari, capaç de passar del noi aparentment inofensiu al psicòpata més aterridor. Cal destacar especialment l’escena del graner, absolutament salvatge, que remet directament a Funny Games de Michael Haneke.

Spike es consolida com el veritable fil conductor de la trilogia. En aquesta entrega comptarà amb una aliada inesperada: Jimmy Ink (Erin Kellyman), una de les Fingers i la menys submisa del grup. El guió d’Alex Garland construeix entre ells una relació de complicitat magnífica, que es va desenvolupant de manera orgànica i progressiva.

L’altra gran línia narrativa està protagonitzada per Ralph Fiennes, que torna a posar-se en la pell del doctor Kelson, un antic metge que recorda inevitablement el coronel Kurtz d’Apocalypse Now. La trama reprèn el conflicte amb l’Alfa, ja introduït a la pel·lícula anterior, i esdevé, sens dubte, la part més humana del film. La manera com s’integra la música pop en aquest segment és especialment encertada, aportant un inesperat bri d’optimisme enmig d’un món devastat. La interpretació de Fiennes és descomunal, una autèntica demostració de força actoral.

Un dels aspectes més curiosos de la pel·lícula és la irrellevància dels zombis, que esdevenen gairebé un simple decorat dins d’una Anglaterra apocalíptica on el veritable mal és humà i el conflicte central gira exclusivament al voltant de les persones.

El component religiós també hi té un pes important. No oblidem que el pare de Jimmy és capellà, però la seva recerca ja no és la de Déu, sinó la de Satanàs.

De la part final no en diré gaire cosa per no entrar en terreny d’espòilers, però el cara a cara entre Jimmy i Kelson no defrauda en absolut. El moment de ball a ritme d’Iron Maiden, amb The Number of the Beast, entra directament entre les meves escenes favorites de l’any i es converteix en un dels grans moments de la carrera de Fiennes. Entre The Bone Temple i Stranger Things, Iron Maiden viu una segona joventut més que merescuda.

Pel que fa a l’epíleg, només diré que ofereix exactament allò que esperaves veure i que et fa comprar l’entrada sense dubtar-ho per a la tercera part de la trilogia i cinquena entrega de la saga.

28 Years Later: The Bone Temple confirma que aquesta saga encara té coses importants a dir. Amb una direcció segura, personatges memorables i moments que s’enganxen a la memòria, la pel·lícula no només es mira, es viu. I quan arriben els crèdits finals, l’única certesa és que ja estem comptant els dies perquè arribi l’última entrega.

Podreu trobar més sobre la pel·lícula en l’especial que li hem dedicat amb espòilers. El trobareu aquí.