Hi ha una sensació constant veient Elio: la d’estar davant d’una pel·lícula simplement correcta. I en el cas de Pixar, això ja és gairebé un problema. Perquè l’estudi ens té acostumats a molt més que a una història funcional i amable; ens ha acostumat a emocionar, sorprendre i treballar amb múltiples capes de lectura. Aquí, en canvi, tot queda en una proposta molt més plana.

Un dels canvis més evidents és el to. Elio aposta per una mirada clarament més infantil, deixant de banda aquella doble lectura tan característica de Pixar que permetia que adults i nens connectessin a nivells diferents. En aquest sentit, el film s’acosta més al model de Disney dels darrers anys.

Tot i això, la pel·lícula no és buida. De fet, funciona especialment bé en els seus primers compassos. Hi ha una sensibilitat molt marcada en la manera com es construeix el personatge d’Elio, especialment en la seva fascinació pel cosmos. Les escenes on el veiem mirar les estrelles tenen una força emocional genuïna, i aquí és on la pel·lícula apunta cap al que podria haver estat. Les referències a Carl Sagan no són gratuïtes: hi ha una voluntat clara de connectar amb aquesta idea de la immensitat de l’univers i del lloc que ocupem dins d’ell.

La relació amb Glordon és, probablement, el gran encert del film. És aquí on emergeix la tendresa més efectiva, la que no necessita grans girs per funcionar. Hi ha química, hi ha vulnerabilitat, i durant una estona la pel·lícula aconsegueix capturar aquella emoció sincera que esperem d’aquest tipus d’històries.

El problema arriba quan la narrativa avança. Elio esdevé progressivament previsible, gairebé mecànica. Tot respon a una estructura de manual: sabem des del principi que el protagonista serà acceptat, que els conflictes es resoldran de manera amable i que fins i tot els personatges aparentment antagonistes acabaran suavitzant-se. No hi ha risc, no hi ha sorpresa, i això acaba passant factura.

Temàticament, la pel·lícula gira al voltant de la solitud, del sentiment de no encaixar i de la necessitat de trobar un lloc propi. És un punt de partida potent, especialment en una història protagonitzada per un nen que se sent desconnectat del seu entorn. Però el desenvolupament d’aquestes idees es queda en la superfície, sense aprofundir-hi prou per fer-les realment memorables.

També hi ha un contrast notable entre escenaris. La part situada a la Terra és, amb diferència, la més efectiva: més íntima, més reconeixible i emocionalment més sòlida. En canvi, quan la història es trasllada a l’espai, la pel·lícula perd força. Els éssers extraterrestres tenen un disseny i un comportament massa infantil, cosa que dificulta la connexió i rebaixa l’impacte dramàtic.

En definitiva, Elio és una pel·lícula agradable, amb moments de tendresa i una base temàtica interessant, però que no aconsegueix anar més enllà. No és fallida, però tampoc especial. I en el cas de Pixar, això la situa inevitablement per sota del que s’espera de l’estudi. Una obra que es deixa veure, però que difícilment deixarà empremta.