La bogeria veneciana d’Àlex de la Iglesia ni ha estat tan boja ni tan entretinguda com prometia.

La història comença amb un grup d’amics i amigues, dels quals costa distingir quin és més carallot que l’altre, que se’n van de comiat de soltera a Venècia. Allà pretenen fer una festa inoblidable, però no han tingut en compte un factor. Un individu disfressat d’arlequí assassina als turistes que visiten la ciutat.

És innegable que Àlex de la Iglesia és un molt bon director, que filma molt bé. La premissa també és molt bona i de la Iglesia sap treure profit dels venecians. La pel·lícula vol establir un paral·lelisme entre la pesta bubònica i el turisme com a fenòmens destructius dels pobles. El problema és  el desenvolupament i la deriva que pren el guió a mesura que avança la trama. En començar crea un munt d’expectatives que mai arribarà a culminar.

Ja he dit abans que els personatges no són un exemple d’intel·ligència i a més, cauen malament. Per això, esperem que els vagin matant un a un i de pressa. Una altra cosa que tampoc passarà així. El que fa el guió amb aquests personatges cada vegada va perdent més sentit. La cosa és terrible en el darrer terç amb tota la trama que implica la noia que s’ha de casar. Els actors i actrius més joves tampoc ajuden, ja que la majoria parlen com si llegissin.

Veneciafrenia no s’acaba de definir si vol ser un slasher o si vol ser La Purga. La cosa acaba essent decebedora, tant pels que esperen una cosa com l’altra. Una pena, ja que que comença bé i amb ritme, però cap a la meitat frena i s’atura amb qualsevol cosa que sembla que desenvoluparà, però que no fa.

Quan arriba la resolució, tampoc ofereix la bogeria que esperes d’un plantejament com aquest i el final no és gens satisfactori, pel qual t’enduus un mal gust de boca quan acabes. A favor, que és una pel·lícula entretinguda i mai avorreix, el problema és que podia haver donat bastant més del qual veiem aquí.