Darrera pel·lícula de la productora A24 que vol aproximar-se al terror d’una manera diferent. Saint Maud venia amb una expectativa molt alta, com totes les pel·lícules de terror de la productora, i me’n vaig endur una decepció enorme. Reconec que m’hauria agradat més si no hagués arribat tant inflada. Estrenada en el darrer Sitges, fa poques setmanes que ha arribat a sales.
Saint Maud barreja religió i terror i ens narra la història d’una jove infermera i devota catòlica que cuida a una veterana i prestigiosa ballaria, malalta de càncer. L’obsessió religiosa de Maud la portarà a intentar salvar l’ànima de la seva pacient de l’infern. A poc a poc veurem que Maud no està bé del cap.
Primer de tot, dir que malgrat que la cinta es defineixi de terror, no fa por. És més un terror psicològic que altra cosa.
El principal problema de la pel·lícula recau en el ritme. Tot i durar uns escassos i agraïts 83 minuts, es fa molt llarga. És cert que la traca final, la darrera mitja hora, està molt bé, però en els primers cinquanta minuts no passa absolutament res. La trama no avança gens. La preparació pel que ha de venir és esgotadora i la pel·lícula no arrenca fins al tram final, quan surt de la casa de la ballarina. Sí que és cert que allà la pel·lícula es gaudeix molt. I es gaudeix encara més quan Maud es torna més i més boja. En el meu cas, quan arriba el moment àlgid ja havia renunciat a la pel·lícula d’avorriment.
El millor és sense cap mena de dubte la protagonista, Morfydd Clark. L’actriu ha estat tot un descobriment i la veurem aviat a la sèrie d’El senyor dels anells que prepara Amazon. Clark està sensacional i ha pogut lluir-se en alguns moments. La manera com porta el seu personatge cap a la bogeria és espectacular.
Pel que fa al treball de la directora, la debutant Rose Glass, en destaco sobretot el fet de crear atmosfera i moments inquietats i desagradables.
A Saint Maud li sobra presentació i li falta desenvolupament. Tenia el potencial de ser una bona pel·lícula, però es queda a mig camí. M’han faltat més moments de la bogeria de Maud i m’han sobrat els primers 50 minuts, que són una autèntica prova de resistència per a l’espectador. Tot i que la intenció era aproximar-se a alguna cosa semblant al que va ser The Witch, no se’n surt, la pel·lícula de Robert Eggers és molt superior.
