Bill & Ted Face the Music

Bill i Ted són dos personatges que aquí poden resultar força desconeguts, però que als Estats Units varen ser molt populars a finals dels vuitanta. De fet, Ted va ser el personatge que va donar un paper protagonista a Keanu Reeves a Las alucinantes aventuras de Bill y Ted. La pel·lícula del 89 va ser tot un èxit. Al cap d’un parell d’anys va arribar una seqüela, El alucinante viaje de Bill i Ted. El mateix any que Reeves estrenava Le llaman Bodhi. Tot i ser un fenomen molt americà, per casa nostra han estat més aviat dues pel·lícules de culte que es van fer conegudes pels seus passis per TV3, així com la sèrie d’animació. Aquestes pel·lícules es caracteritzen per tenir un humor molt particular i blanc en una barreja de comèdia, rock i ciència-ficció. Els personatges principals són un parell de ganduls, no particularment intel·ligents, fanàtics del rock. Amb el temps, han esdevingut unes pel·lícules simpàtiques de les quals ningú esperava que esdevinguessin una trilogia.

Aquesta tercera entrega reuneix 29 anys després a Keanu Reeves i Alex Winter en una nova aventura. Però ara no són els adolescents d’aleshores. S’han fet grans, estan casats i tenen una filla cadascú, que no deixa de ser la versió femenina dels personatges per, qui sap, donar continuïtat a la saga. En la primera pel·lícula viatjaven en els temps i coneixien els personatges més importants de la història, en la segona el viatge era cap al futur, mentre que la tercera uneix els conceptes de les dues pel·lícules anteriors. Bill i Ted estan destinats a escriure la cançó que salvarà el planeta, però quina mandra posar-se a pensar, així viatgen cap al futur en algun moment en què ja hagin fet aquesta feina. Per altra banda, les seves filles viatjaran al passat per reunir en un mateix grup, els millors músics de totes les èpoques.

Darrere la càmera tenim a Dean Parisot, que va dirigir la magnífica Galaxy Quest. La pel·lícula és simpàtica i no pretén ser altra cosa que els fans es retrobin amb els personatges i que Reeves i Winter tornin a fer el brètol sense complexos davant la càmera. És difícil per algú que no conegui els personatges entrar-hi, és directament una pel·lícula feta pels fans d’aquesta saga. Si us agrada la saga, aquesta també ho farà perquè està plena d’elements i referències de les dues anteriors i ofereix una aventura a l’alçada d’aquests personatges poc il·luminats, que se suposa que ens han de salvar a tots i totes. Els guionistes són els mateixos de tota la saga, Chris Matheson i Ed Solomon, i això es nota moltíssim. No han vingut a trencar res, ni a fer una gran pel·lícula, simplement situar en el present els mateixos personatges de tota la vida, amb tota l’estima possible que els hi tenen. Resulta divertit veure a Keanu Reeves amb 56 anys i amb tota la carrera que ha fet al llarg de 31 anys des de la primera de Bill i Ted, comportar-se com un adolescent i com si no hagués passat un sol dia de finals del 89.

Bill & Ted Face The Music no revolucionarà ni canviarà res, però proporcionarà 90 minuts divertits, nostàlgics i absurds. Com toca per a Bill i Ted. Una pel·lícula feta per a fans, que destil·la sèrie B i per a ser consumida per l’equivalent al videoclub d’avui en dia.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Fall Guy

Adaptació de la sèrie de televisió del mateix títol, protagonitzada per Lee Majors i creada pel mític Glen A. Larson, creador també d’altres sèries contemporànies

Immaculate

El terror amb monges està més de moda que mai. Aquesta temporada hem tingut Hermana Muerte, La monja 2, The First Omen i la darrera

Hit Man

Nova pel·lícula de Richard Linklater després de la fantàstica Apollo 10 ½. Malgrat que sempre s’ha mogut en el cinema independent, Linklater també ha sabut

Abigail

Radio Silence, com es coneix la parella de directors Matt Betinelli-Olpin i Tyler Gillet, dirigeixen una nova pel·lícula de terror, després d’allunyar-se de la saga

Godzilla Minus One

Pel·lícula número 33 de Godzilla de la Toho, per tant, sense comptar les produccions americanes. Confesso que no he vist totes les 32 anteriors, però