Una vida a lo grande

Alexander Payne (Los descendientes, Nebraska i Entre copas) dirigeix aquesta pel·lícula en què Matt Damon i Kristen Wigg interpreten un matrimoni que decideix sotmetre’s a un procés de reducció.

La superpoblació és un problema greu en el planeta. Els científics descobreixen una solució, reduir la mida d’algunes persones a cinc polsades. En el món reduït, els diners donen més de sí i les persones reduïdes poden gaudir d’un estil de vida més luxós. Però aquesta utopia no tardarà a manifestar-se impostada.

Aquesta situació és portada al terreny que Payne desitja, és a dir en el context polític, per fer-ne una crítica econòmica i social. La societat diminuta abandona ràpidament la utopia i repeteix, de fet agreuja, els problemes de la nostra societat.

Payne s’atreveix a fer crítica de determinades situacions de la nostra societat en un context diferent de ficció. Si en algun moment se’ns escapa algun somriure, és per la seva càrrega satírica i com explota els tòpics. Tot i aquest context de ficció, el que ens explica no pot ser més actual.

Tot i ser una pel·lícula que s’allarga més del necessari, canvia contínuament i porta el protagonista per terrenys completament imprevisibles en el moment d’entrar en el cinema. El fet de no saber cap on es mourà a continuació el relat, ve donat pel caràcter influenciable del protagonista. Més aviat per la seva manca de personalitat i per això acaba fent allò que li porta a fer la persona que té més a prop i no allò que desitja, si és que veritablement mai arriba a desitjar alguna cosa. És d’agrair trobar-te una pel·lícula amb la capacitat de sorpresa d’aquesta que et porta per llocs inesperats i nous escenaris.

Entre els actors secundaris trobem a Christoph Waltz en una interpretació, novament, amanerada i sobreactuada. La resta del repartiment molt bé, sobretot Matt Damon sobre el que recau tot el pes de la pel·lícula. El repte el supera amb nota.

Una vida a lo grande no és una pel·lícula comercial. Tot i la utilització d’efectes especials, no deixa de ser una producció, permeteu-me la broma, petita i independent, com la resta de la filmografia del realitzador. Destaca, com sempre en Payne, excel·lent treball de personatges, tant principals com secundaris i un repartiment que no ho dóna tot. El missatge no pot ser més clar, els humans no tenim remei, capaços de pervertir sempre allò que és bo o un avenç.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

Totally Killer

Totally Killer va ser l’aposta de Prime, a través de Blumhouse Television, per la temporada de Halloween d’aquest any. Un encert si aposteu per ella.

Insidious: The Red Door

Cinquena entrega de la saga Insidious. Tot i que no han dit que sigui la darrera, tanca una vegada més la història de la família

El exorcista: Creyente

Sisena entrega de la saga El exorcista, que continua el clàssic de William Friedkin del 1973. El cas és cap de les seqüeles i preqüeles

Cobweb

Samuel Bodin fa el salt de França a Hollywood a Cobweb, una pel·lícula de terror de baix pressupost, que li pesen els tòpics del gènere,

No One Will Save You

El terror té molts subgèneres. Quan en barreges varis sempre és arriscat i puges l’aposta. No One Will Save You ho porta perfectament bé, mesclant