Alexander Payne (Los descendientes, Nebraska i Entre copas) dirigeix aquesta pel·lícula en què Matt Damon i Kristen Wigg interpreten un matrimoni que decideix sotmetre’s a un procés de reducció.

La superpoblació és un problema greu en el planeta. Els científics descobreixen una solució, reduir la mida d’algunes persones a cinc polsades. En el món reduït, els diners donen més de sí i les persones reduïdes poden gaudir d’un estil de vida més luxós. Però aquesta utopia no tardarà a manifestar-se impostada.

Aquesta situació és portada al terreny que Payne desitja, és a dir en el context polític, per fer-ne una crítica econòmica i social. La societat diminuta abandona ràpidament la utopia i repeteix, de fet agreuja, els problemes de la nostra societat.

Payne s’atreveix a fer crítica de determinades situacions de la nostra societat en un context diferent de ficció. Si en algun moment se’ns escapa algun somriure, és per la seva càrrega satírica i com explota els tòpics. Tot i aquest context de ficció, el que ens explica no pot ser més actual.

Tot i ser una pel·lícula que s’allarga més del necessari, canvia contínuament i porta el protagonista per terrenys completament imprevisibles en el moment d’entrar en el cinema. El fet de no saber cap on es mourà a continuació el relat, ve donat pel caràcter influenciable del protagonista. Més aviat per la seva manca de personalitat i per això acaba fent allò que li porta a fer la persona que té més a prop i no allò que desitja, si és que veritablement mai arriba a desitjar alguna cosa. És d’agrair trobar-te una pel·lícula amb la capacitat de sorpresa d’aquesta que et porta per llocs inesperats i nous escenaris.

Entre els actors secundaris trobem a Christoph Waltz en una interpretació, novament, amanerada i sobreactuada. La resta del repartiment molt bé, sobretot Matt Damon sobre el que recau tot el pes de la pel·lícula. El repte el supera amb nota.

Una vida a lo grande no és una pel·lícula comercial. Tot i la utilització d’efectes especials, no deixa de ser una producció, permeteu-me la broma, petita i independent, com la resta de la filmografia del realitzador. Destaca, com sempre en Payne, excel·lent treball de personatges, tant principals com secundaris i un repartiment que no ho dóna tot. El missatge no pot ser més clar, els humans no tenim remei, capaços de pervertir sempre allò que és bo o un avenç.