Un plan irresistible

El presentador de televisió Jon Stewart, especialitzat en sàtira política, dirigeix aquesta comèdia que fa sàtira sobre el finançament dels partits polítics als Estats Units i sobre com es destinen aquests diners en campanyes electorals. Si el sistema de finançament rep i de valent en aquesta pel·lícula, no vull ni pensar com reaccionaria Stewart si conegués el sistema de finançament dels partits polítics de l’estat espanyol. Però aparcarem aquest tema i ens posarem a parlar de la pel·lícula.

Steve Carrell interpreta a un d’aquests experts en campanyes electorals que ve de viure el fracàs de la derrota de Hillary Clinton i la victòria de Donald Trump. El protagonista troba la nova esperança del partit demòcrata en un exmilitar retirat que viu en una granja d’un poble de l’Amèrica profunda que s’ha fet popular gràcies a un vídeo de YouTube. El primer pas de la seva carrera política serà convertir-lo en l’alcalde del poble. Però els republicans no es quedaran de braços plegats i enviaran a la seva experta en campanyes, que interpreta Rose Byrne. Ambdós experts es gastaran un dineral perquè el seu candidat guanyi les eleccions del poblet que, com deien a Cheers, tothom coneix el teu nom. El repartiment el completem Mackenzie Davis i Chris Cooper. Tots i totes excel·lents.

La comèdia funciona molt bé, sense ser cap meravella. És cert que utilitza i juga amb els clixés, però funcionen i al final gira la truita oferint-nos una sorpresa que no esperava. Steve Carrell, protagonista principal, repeteix el paper que acostumem a veure’l en les comèdies, però una mica menys sapastre que de costum. Però com sempre, molt bé.

Stewart ens cola el missatge polític de manera bastant dissimulada al principi i a poc a poc el va incrementant, tot i que mai deixar anar el costumisme de la pel·lícula, que és on estan el grapat de gags més destacables de Un plan irresistible.

La pel·lícula agradarà als seguidors de les sèries i pel·lícules de política americanes, oferint la mateixa crítica, des d’un punt de vista més de comèdia i menys intel·lectual, però amb tota la mala llet. Això segurament expliqui les males crítiques que ha tingut als Estats Units perquè en el fons ofereix un missatge molt incòmode en què se sustenta el bipartidisme de la democràcia més gran del món, i reparteix a banda i banda, sense posicionar-se en bons i dolents. I si hi ha bons, aquests no són pas els polítics, siguin del partit que siguin.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email

Últimes ressenyes

The Menu

Mark Mylod dirigeix aquesta comèdia negra satírica sobre l’alta cuina que més que pel director, crida l’atenció pels productors, l’humorista Will Ferrel i el director

Violent Night

Després de l’esbojarrada i divertidíssima El viatge (The Trip), el noruec Tommy Wirkola va rebre el guió de Violent Night de la productora 87North i

Christmas Bloody Christmas

Aprofito que s’han acabat les festes per escriure sobre Christmas Bloody Christmas, que vam poder veure al darrer Festival de Sitges i que acaba d’estrenar-se

Mr. Harrigan’s Phone

Mr. Harrigan’s Phone es basa en el primer relat que Stephen King va publicar en la novel·la La sangre manda de 2020. Ens narra la

Crimes of the future

Nova pel·lícula del director de cinema fantàstic canadenc, David Cronenberg. Cronenberg torna a una de les seves obsessions principals, la carn i la tecnologia. El