Triangle of sadness

Pel·lícula sueca guanyadora de la Palma d’Or de Cannes i que s’ha endut un grapat de nominacions importants als Òscars, entre elles les de pel·lícula, direcció i guió original. El realitzador és el suec Ruben Östlund, responsable de The Square del 2017.

Triangle of sadness és una sàtira sobre la lluita de classes i el model capitalista. Però la crítica és tan poc elaborada, tan evident, tan alliçonadora, sense cap subtilesa, que sembla tractar a l’espectador d’estúpid amb un seguit de metàfores infantils. El vaixell, el vòmit i la merda, tot molt ben posat per un missatge extremadament simplista. El mateix podem dir quan els rols canvien, quan també ho fan les circumstàncies en el darrer terç, en què tot es desenvolupa també amb la mateixa simplicitat i manca de sentit per portar-te en el lloc que Östlund vol. Es veu que el director va treballar, mentre feia un postgrau, en una estació d’esquí alpí amb què devia coincidir amb els nou-rics que ridiculitza.

La trama dispara contra una sèrie de personatges que estan en un creuer de luxe. Des de fabricants d’armes, empresaris, influencers de les xarxes i un llarg etcètera d’ésers menyspreables que són caricatures i clixés, sense cap matís ni complexitat. Els passatgers d’aquest creuer són un conjunt de rics elitistes i absolutament grotescos. Per voler criticar la superficialitat, Östlund ho fa amb la mateixa buidor, superficialitat i poques ganes d’aquell que sap que la seva obra serà alabada per més ridícula que sigui.

Triangle of sadness és un exercici de narcisisme del seu director que ens porta una història de dues hores i mitja que omple amb escenes repetitives en les quals subratlla, marca i posa en llums de neó el mateix missatge. El metratge és exagerat, el muntatge sense ritme i la pel·lícula resulta avorrida.

La cosa és ben estranya perquè comença d’una manera interessant. Sembla que la cosa vagi de la relació entre dos models, un noi i una noia. El noi no acaba de triomfar, en canvi, ella és una influencer d’èxit que gaudeix humiliant al seu xicot, mentre que ell no acaba de pair el seu rol secundari. Aquesta és la pel·lícula que volia veure quan de cop i volta passem en un creuer amb un seguit de nous personatges i posteriorment en una illa que és quan perd els papers que li quedaven.

Per dir alguna cosa positiva esmentarem el càsting, del que destaquen la parella protagonista, Harris Dickinson i Charlbi Dea, que, per cert, ella va morir de manera sobtada fa uns mesos amb només trenta-dos anys. Però de tots ells em quedo amb Woody Harrelson interpretant el capità del vaixell que li és igual tot i que fa discursos marxistes borratxo en la seva cabina.

El millor de la pel·lícula són els primers quinze minuts, la resta és per oblidar. Una crítica de la societat pedestre i amb personatges l’opereta. Si la presa de pèl ja era important, el desenllaç és ja una evidència perquè la pel·lícula acaba sense resoldre la situació que planteja amb un plànol final d’un dels protagonistes corrents pel camp sense cap sentit narratiu. Si hagués de resumir-la en una paraula, aquesta seria tedi.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Night Swim (La piscina)

Bryce McQuire debuta en la direcció amb l’adaptació cinematogràfica del seu curt de cinc minuts de 2014 del mateix títol. Compta amb la producció de

Godzilla x Kong: New Empire

Cinquena entrega del Monsterverse de Legendary que continua la pel·lícula anterior, Godzilla vs. Kong. Repeteix el director d’aquella, Adam Wingard, que no aconsegueix repetir-ne els

Chicken Run: L’albada dels nuggets

Segona part de Chicken Run, la magnífica pel·lícula d’Aardman de l’any 2000 que parodiava el clàssic del cinema bèl·lic, La gran evasió, en un galliner.

Ghostbusters: Frozen Empire

Cinquena entrega de la saga Caçafantasmes, la quarta dintre de la continuïtat de la pel·lícula de 1984. Dirigeix Gil Kenan, basat en un guió de

Perfect Days

Wim Wenders torna al Japó amb Perfect Days en què ens explica la vida quotidiana d’Hirayama, un home que es dedica a netejar els lavabos