Transformers: El despertar de les bèsties

Setena pel·lícula de Transformers, la segona preqüela. Per endavant he de dir que a part de la primera i la preqüela de Bumblebee, no puc amb la resta de pel·lícules de la saga. Aquesta darrera és diferent de la resta, però continua més a prop de l’estil Bay que de cap altra cosa. No obstant això, es queda molt lluny de la primera i per desgràcia seva no té res a veure amb aquesta meravella que va ser Bumblebee.

Començaré queixant-me de la poca presència de Bumblebee a la pel·lícula, que l’aparten de manera estúpida de l’acció per donar el protagonisme a un altre Transformer amb menys carisma. El director, Steven Caple, Jr., responsable de Creed II, ha volgut traslladar l’estil Marvel a Transformers, però no ha aconseguit fer-ho bé. I això que tenia material, ja que Marvel va publicar còmics de Transformers en els vuitanta i no era estrany veure algun dels seus superherois fer equip amb Optimus Prime. La cosa és que malgrat inspirar-se en això i també en la pel·lícula d’animació de 1986, només n’agafa personatges o idees, que no sap donar-los ànima quan les posa en pantalla.

Malgrat els problemes que esmentava abans, no avorreix i passes l’estona. Al contrari que les de Bay, pots arribar a casa tranquil sense haver-te de prendre un ibuprofèn del mal de cap fruit de la fressa i un moviment de càmera descontrolat. Aquí tot se suavitza més i se segueix millor l’acció.

La saga Transformers havia de trobar el seu camí, de fet Bumblebee marcava cap on havien de tirar. En lloc d’això, han volgut fer una pel·lícula a l’estil Marvel. El punt en què un dels Transformers converteix a un dels protagonistes en una mena d’Iron Man és quan literalment renuncia a fer res per ella mateixa. La cosa és definitiva en l’escena del final en què clarament vol crear un univers compartit d’Hasbro, però crec que han fet un pas en fals, ja que la pel·lícula mai construeix res nou que pugui ser el principi d’alguna cosa que pugui tenir èxit.

Pel que fa als actors de carn i ossos, que mai tenen importància en aquestes pel·lícules, són Anthony Ramos i Dominique Fishback que estan bé, tenen bona química i compleixen la diversitat que no tenien les de Bay.

Transformers: El despertar de les bèsties millora el sense rumb en què Michael Bay havia deixat la saga, però la pel·lícula és un intent més d’esprémer la màquina de fer diners sense cap idea creativa, ni un pla, ni cap idea d’on portar aquests personatges. Acabem amb la sensació d’entreteniment menor, quan hauria de ser alguna cosa més que això. Però encara que sigui menor, és entreteniment, cosa que no es pot dir el mateix de les èpiques, però avorridíssimes i llargues pel·lícules de Bay.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Past Lives

La coreana Celine Song debuta en la direcció en una pel·lícula d’una història petita, narrada amb molta emoció i contenció. Una meravella que confronta aquella

Anatomia d’una caiguda

La realitzadora francesa Justine Triet va debutar en el llargmetratge el 2013 amb La bataille de Solférino, però ha estat amb Anatomie d’une chute, després

Maestro

L’actor Bradley Cooper ha fet seu aquest antic projecte de Martin Scorsese i Steven Spielberg. Scorsese el va abandonar en benefici de The Irishman (2019).

The Holdovers

Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units

May December

Todd Haynes el vam conèixer a Velvet Goldmine, la pel·lícula del glam rock. En els darrers anys li hem vist la magnífica Aguas oscuras i