Thor: Love and Thunder

Quatre anys i mig després, estic aquí escrivint la crítica de Thor: Love and Thunder. M’he repassat la que vaig fer de Ragnarok i he arribat a la conclusió que en l’essencial em serviria la mateixa. Taika Waititi repeteix la jugada i en alguns moments fins i tot puja l’aposta de Ragnarok. Si aquella us va indignar, aquesta encara més, si us va agradar, aquesta també. Cal recordar que després de dues pel·lícules que no van acabar de satisfer, tot i que per a mi la primera de Kenneth Brannagh és la millor de Thor, Marvel va fer un gir per fer un Thor diferent dels còmics i va donar comèdia a un personatge que en els còmics no tenia. L’aposta arriscada va sortir molt bé. La pel·lícula es va convertir de llarg en la més taquillera. El pas lògic era que Marvel seguís la línia d’allò que havia funcionat i que, per altra banda, demanava Chris Hemsworth, que estava avorrit després de la segona part i que de continuar així, hauria abandonat el paper. Hemsworth té un talent especial per a la comèdia i com a actor, llueix molt més en el seu vessant còmic. Waititi i Hemsworth s’han trobat. Dues ànimes molt compenetrades que compateixen una manera d’entendre l’humor i que un ha alimentat l’altre. El que diferencia a Waititi és que enmig del seu humor especial, introdueix drama i a vegades això pot xocar perquè els contrastos són bestials. És curiós que la fórmula aplicada a Jojo Rabbit i que va agradar a molts, quan la posa en pràctica a Thor, crea tanta divisió.

Personalment, crec que la pel·lícula funciona gairebé tot, si combregues amb l’autoria de Waititi. Si no, no cal perdre el temps. Thor: Love and Thunder és una sòlida pel·lícula amb un repartiment en estat de gràcia que transmet naturalitat i que s’ho estan passant molt bé mentre ho fan. Mai havia vist tan bé a Natalie Portman en el seu paper de Jane Foster. No només és pel protagonisme que li donen, el seu personatge és el millor escrit i desenvolupat, al marge de l’infame gag de l’altaveu. Es nota que Portman s’ho ha passat bé treballant amb Waititi i li ha posat aquella energia que li veiem en produccions menys grans que aquesta. Volem més Natalie Portman a l’MCU. Pel que fa a la resta del cast, Bale que està perfecte, fins i tot Russell Crowe, en el paper d’un polèmic Zeus, és la bomba.

Tècnicament i visual, Thor: Love and Thunder és espectacular, malgrat que no tots els efectes especials estan al mateix nivell pel fet d’haver treballat amb una dotzena diferent de companyies d’efectes visuals. Aquesta és la primera pel·lícula que fa ús de la tecnologia StageCraft utilitzada per exemple a The Mandalorian. Aquí elevada per donar una grandesa cinematogràfica. Waititi juga amb una estètica dels anys vuitanta plens de llum i color i amb diversos referents al heavy metal d’aquella dècada, com la presència musical de Guns N’ Roses i també en alguns diàlegs . No em vull oblidar de destacar la fotografia en la batalla final i la utilització de la presència o falta de color en una de les millors escenes.

Parlava abans d’aquest pas gairebé sense solució de continuïtat entre la comèdia i el drama que és tan Waititi. El director ho porta bé perquè malgrat que vinguin seguits estan per separat. No estem acostumats a aquests canvis de to bruscos en les pel·lícules, però forma part del segell de Waititi i si entres en el joc, funciona. La pel·lícula té molt de ritme, és impossible avorrir-se perquè passa d’un lloc a l’altre sense gairebé temps per pensar.

Com a adaptació crec que ho fa bé quedant-se amb el més essencial i afegint allò que és propi. És cert que el to de la pel·lícula està als antípodes del de Jason Aaron; tanmateix, la història de Gorr i Jane Foster, el recorregut és pràcticament idèntic. L’únic que canvia respecte al còmic és que barreja les dues històries i el paper de Magnog en la part de Jane dels còmics, aquí l’assumeix Gorr.

Independentment de si agrada més o menys, té idees brillants. El fragment de Quan Thor va trobar la Jane, és un homenatge genial a Quan Harry va trobar la Sally. Entre tots els gèneres que li faltava tocar a l’MCU, mancava la comèdia romàntica. Doncs aquí la tenim!

Què voleu que us digui. Estic dins de l’equip de Waititi, m’ho passo bé amb les seves ximpleries perquè paral·lelament et fa connectar amb els personatges i t’emociones perquè la pel·lícula té cor. Un cor una mica babau, cert, però un gran cor. Ha de tenir algun mèrit que entre els moltíssims personatges que té la pel·lícula, també li agafis estima a un parell de cabres cridaneres.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Riders of Justice

Comèdia negra d’acció danesa protagonitzada per Mads Mikkelsen. El que en un principi pot semblar una versió nòrdica de John Wick, canvia ràpidament quan comencen

Men

Em sap greu, però Alex Garland ha esgotat el meu crèdit. Després de fer el guió de la magnífica Dredd i del seu espectacular debut

Flee

Documental d’animació danès sobre un refugiat afganès que explica la història de la seva vida a canvi de no revelar la seva identitat, motiu pel

Lightyear

Després de més de dos anys, Pixar ha tornat al cinema. La darrera vegada que ho va fer va ser amb els cinemes buits pocs

Wrong Turn

Remake de la pel·lícula Km. 666 Desvío al infierno del 2003 que va protagonitzar Eliza Dushku. El que era una posada al dia de La