Terry Gilliam no ha deixat mai de ser un director controvertit. A favor seu diré que té un estil propi que el fa inconfusible, però que moltes vegades acaba essent esclau del seu estil. Això és el que li passa a la seva darrera pel·lícula The Zero Theorem.
Com ja ens té acostumats, The Zero Theorem és una pel·lícula que s’ha fet sota moltes dificultats, en aquesta ocasió, econòmiques. Amb l’anterior, El imaginario del Dr. Parnassus, va haver de fer front a la mort del protagonista, Heath Ledger, a la meitat del rodatge. I si anem repassant totes les seves pel·lícules, no en trobarem cap que no hagi tingut algun problema. Lluny de rendir-se, sempre ho intenta fins el final. Fins i tot amb The Man Who Killed Don Quixote, que sembla ser que aquesta vegada sí rodarà. Veurem.
Un cop vista The Zero Theorem puc entendre la dificultat perquè bàsicament no és una bona pel·lícula. Christoph Waltz interpreta a Qohen, un excèntric un geni dels ordinadors que viu un món corporatiu controlat per una obscura figura anomenada “Direcció”. Qohen viu aïllat i concentrat en la feina, treballa en la solució a un estrany teorema, fins que comença a establir altres relacions.
El problema de la pel·lícula és que és una distòpia visualment carregadíssima, que exhibeix una opulència visual que la fa abandonar qualsevol narrativa. El guió no està ben explicat, i la pel·lícula és confusa i tremendament avorrida. M’atreviria a dir que només l’ha entès Gillian. A part del missatge evident de crear un món imaginari que intenta ser una crítica del món actual, cada vegada més esclau de la tecnologia, la pel·li és completament buida de contingut, navega sense rumb i va donant tombs tota l’estona. Visualment és molt atractiva, pels efectes digitals i colors, ja sabem que això Gilliam ho sap fer bé, però les gairebé dues hores de metratge es fan eternes.
Se suposa que és una metàfora actual sobre la comunicació, però creieu-me que res té sentit.
