The Marvels

The Marvels es convertirà en la pel·lícula amb menys recaptació de la llarga saga de pel·lícules que han construït. Els mals resultats en taquilla no són tant perquè la pel·lícula sigui molt fluixa, com per la poca qualitat en general de la Fase 4 i  la Fase 5, així com que actualment es facin més males produccions de superherois que no pas de bones. Aquí incloc DC, ja que les males pel·lícules de DC no només afecten Warner sinó a la resta de productores. Al revés també passa perquè el públic posa el gènere en un mateix sac i ja no distingeixen una companyia de l’altra. Això es tradueix en males xifres rècords a banda i banda, essent tant The Marvels com Blue Beetle, millors del que hem vist darrerament, però això ara no és suficient. Com a prova la darerra d’Aquaman que, tot i fer millors xifres que The Marvels, ha passat amb indiferència en la taquilla de Nadal.

Si alguna cosa li hem de reconèixer a The Marvels és que és infinitament més entretinguda que Wakanda Forever i Ant-man y la Avispa: Quantumanía. No abusa del metratge com aquestes dues, tot i que encara que duri poc més d’hora i mitja, també se’m va fer llarga. The Marvels és entretinguda, però l’argument és mínim. Pràcticament, es resumeix en una batalla darrera una altra sense parar per aturar la destrossa que vol perpetrar una revolucionària Kree. No hi ha cap context i no és amable amb el nouvingut, qui no hagi vist les sèries Wandavison i Ms. Marvel es perdrà. Tampoc hi ha cap creixement per aquests personatges, ni sabrem res nou, ni els coneixem millor. Tot es redueix en batalles i bromes entre els tres personatges, amb uns gags divertits amb d’altres que fan vergonya. Entre les coses que estan bé, n’hi ha d’altres terribles. Només per posar un exemple, la pel·lícula conté la pitjor escena mai vista en una pel·lícula Marvel. Parlo del moment musical. No només per una apropiació cultural que ho mescla tot, sinó per passar una vergonya terrible veient una pel·lícula que no vivia d’ençà que vaig veure Mamma Mia! Per un moment la pel·lícula entra en un live action de princeses Disney que em provoca malsons cada nit. No entro en el doblatge lamentable de la pel·lícula i d’aquesta escena en particular perquè seria un altre tema.

La part de l’humor que més m’ha agradat és la dels gats, molt a favor de qualsevol  cosa que facin els flerkens. La pitjor, la família de Kamala Khan, absolutament insuportable. Tampoc Iman Vellani brilla com a la seva sèrie. No és culpa seva, ella era l’únic bo de Ms. Marvel, però convertir-la tota l’estona i fer només groupie, no li ha fet cap bé en el personatge. Pel que fa al personatge de Teyonah Parris, l’actriu està molt fluixa, Brie Larson se la menja contínuament.  No obstant això, entre les tres actrius existeix química i elles sí que sembla que s’ho passin bé en pantalla, una mica el mateix que passa en les pel·lícules Marvel de Taika Waititi.

Pel que fa a la dolenta, és un desastre. En cap moment la pel·lícula és capaç de mostrar-la com una amenaça seriosa, però és que el guió no li dona marge per a res. Sobre Nick Fury, és el mateix que a la primera part, un recurs còmic. Res té a veure amb el Nick Fury de les tres primeres fases, però tampoc té res a veure amb el de Secret Invasion. I parlant de Secret Invasion, la irrellevància d’aquesta sèrie és tan gran que aquí fan com si no hagués existit. Apareixen skrulls i apareix Nick Fury i res del que allí va passar sembla que hagi passat aquí. La poca coordinació entre cinema i televisió és per mirar-la. Un personatge casat en la sèrie Ms. Marvel sembla ser solter aquí, tot i que ens vam empassar un capítol terrible de casament. Ja no parlo de recordar-se dels amics de Kamala, com en Bruno, o del fet que ella és mutant, cosa que obvia completament el guió.

Sobre Nia DaCosta com a directora, a més de portar a les espatlles tot el que hem dit abans, la direcció és plana i visualment té un acabat de sèrie de Disney + i no pas d’una pel·lícula. Només cal comparar-la amb la primera de Capitana Marvel, per veure com hem perdut visualment i ja no parlo de comparar-la amb l’altra saga espacial que és Guardians de la Galàxia, perquè llavors no la salvem ni volent. El final tampoc és èpic, ni climàtic, ni emociona quan ho hauria de fer.

El millor de la pel·lícula és el final en les dues escenes postcrèdits. Dic dues i ni una perquè la darrera escena de la pel·lícula estava pensada per ser la dels migcrèdits. Sense dir res, la primera és un homenatge a un dels moments més celebrats de l’MCU i la segona és tremenda, per la qual cosa acabem ben amunt i amb un cert optimisme de cara el futur.

No us perdeu l’especial que vam fer aquí.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a

Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van

La mesita del comedor

Pel·lícula que se n’ha parlat molt en els festivals de terror en què ha passat. Tot i que no és estrictament una pel·lícula de terror,

The Killer

David Fincher torna al terreny que millor es desenvolupa amb The Killer. Retratar històries d’assassins sempre li ha anat molt bé. Només cal donar un