The Many Saints of Newark (Santos criminales)

The Sopranos és una de les sèries més mítiques de la televisió. Durant sis temporades James Gandolfini va interpretar a Tony Soprano. La sèrie feia equilibris entre la seva feina com a cap de la família mafiosa de New Jersey i la seva vida quotidiana i familiar, a través d’una sèrie de confessions a la seva terapeuta. Catorze anys després del seu final, el seu showrunner, David Chase, ha coescrit aquesta preqüela que ens l’havien venut com la pel·lícula que ens narraria l’adolescència de Tony Soprano i que exploraria els motius que el van convertir en el que seria en el futur.

Santos criminales és una decepció enorme. Tony Soprano és un secundari que en prou feines surt i en canvi es dedica a explicar-nos les vivències del tiet de Tony, Dickie Moltisanti, que ens importen ben poc i la pel·lícula és avorrida.

A banda del poc interès que suscita el personatge principal, la pel·lícula tampoc funciona fora del context d’Els Soprano, ja que navega tota l’estona. No té una història clara que ens vulgui explicar. La pel·lícula sembla estar formada per un seguit d’escenes i anècdotes que els falta una trama que les enllaci.

El director és Alan Taylor, responsable d’una de les pitjors pel·lícules de Marvel, Thor: El mundo oscuro i d’una de les pitjors de Terminator, Genesys. Aquí és capaç de fer l’impossible, espatllar una cosa que funciona sola com The Sopranos. Hauria de ser delicte, sigui qui sigui el responsable, d’haver desaprofitat a Michael Gandolfini, fill de James Gandolfini, que interpreta al Tony Soprano adolescent, fent el paper que havia fet el seu pare en la sèrie. El jove actor ho fa molt bé i té talent, a part que s’assembla moltíssim al seu pare i ens creiem completament que són el mateix personatge. Una pena el poc temps que té en pantalla i el seu poc protagonisme, menys que d’actor secundari. La pel·lícula és una oportunitat perduda del que hauria d’haver estat una història d’origen de Tony Soprano amb el millor actor possible.

El millor de la pel·lícula, el final quan sona el tema principal de la sèrie sense venir a tomb de res, però en aquell punt de tot plegat ens importa ben poc i es tracta d’escoltar la música per recordar una sèrie memorable, no com aquesta pel·lícula que oblidarem en un sospir.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Metal Lords

Simpatiquíssima pel·lícula estrenada a Netflix que reivindica la música heavy metal en un moment en què els gustos musicals del públic majoritari no són els

The King’s Man

Preqüela de la saga Kingsman, que compta amb dues pel·lícules dirigides per Matthew Vaughn, del 2014 la primera i el 2017, la segona. Recordem que

The Adam Project

Pel·lícula rescatada per Netflix del calaix dels projectes en desenvolupament, en què s’hi ha passat una dècada. Originalment pensada perquè Tom Cruise en fos el

Red

Tercera pel·lícula consecutiva de Pixar que arriba directament a Disney +. Amb Red, Pixar ens vol demostrar la voluntat i la capacitat d’explorar un tipus