Alexander Payne, el director d’Entre copes (2004), Els descendents (2011) i Downsizing (2017), ha portat a terme The Holdovers, un retrat sobre els Estats Units dels setanta a través de la mirada d’un professor i un alumne adolescent. El Payne amb què ens trobem aquí és el que més ens agrada, amb històries menys ambicioses i més independents, que són les que millor resultats treu.
L’acció transcorre durant el Nadal de 1970. Paul Hunham és un professor que treballa en una escola molt prestigiosa, que li ha tocat quedar-se de guàrdia per Nadal. Hunham, que no és el professor més estimat ni per l’alumnat ni pel professorat, s’ha de fer càrrec dels alumnes que no poden anar a casa per Nadal, que en són un total de cinc. Hunham haurà de conviure amb els alumnes i la cuinera, Mary, que acaba de perdre el seu fill en el Vietnam. Les circumstàncies portaran el professor a connectar amb un dels alumnes, Angus, que ha estat expulsat de diversos instituts i que corre el perill d’acabar en una escola militar. Els traumes presents d’Angus connectaran amb els del passat de Hunham, que els farà arribar a entendre la manera d’actuar de cadascú i a fer un pas endavant en la vida.
The Holdovers és una pel·lícula en què destaca el repartiment, especialment Paul Giamatti com el professor, en la segona col·laboració amb Payne, i el que és el descobriment de la pel·lícula, Dominic Sessa com a Angus, ja que és la seva primera pel·lícula. Payne no només va voltar per Nova Anglaterra per trobar escoles privades en què ambientar-la, sinó que també esperava trobar allí les estrelles de la pel·lícula. La professora de teatre d’una d’aquestes escoles va contestar la crida de Payne. Era arriscadíssim pel paper principal i Sessa ho treu de manera excel·lent. Destaca en particular la naturalitat i versemblança del paper i la capacitat d’aguantar un cara a cara amb un monstre com Giamatti. Angus és un adolescent al qual la seva mare ha deixat sense vacances per estar amb la seva nova parella.
Pel que fa a Giamatti, treu tots els matisos d’aquest professor de classe humil que ensenya història en un internat benestant a nens de famílies riques. Es tracta d’un personatge solitari, que no té parella, però que oculta que en el passat les coses eren una mica diferents de com són ara. Sempre dona lliçons de la vida a través de la història. En un principi ens resulta pedant i avorrit, però al final, quan el personatge te l’has fet teu, és simpàtic i t’arrenca un somriure.
The Holdovers és també un exercici d’estil cinematogràfic. Està rodada com si s’hagués trobat en un calaix una pel·lícula de 1970 que mai ningú hagués vist. La manera de rodar, les transicions, la música, el ritme i el so ens transporten directament en aquella dècada, que no només és un temps en què ambientar-la. Payne fa una mirada nostàlgica a una època i també posa el focus als joves sense oportunitats que per ser pobres o no continuar amb els estudis, eren reclutats per anar a Vietnam. Els temes de la raça i la classe són també part essencial de la pel·lícula.
El guió està escrit amb molta sensibilitat i delicadesa i el retrat de personatges és meravellós. Payne sol escriure el guió de les seves pel·lícules, però en aquesta ocasió ho ha fet David Hemingson. Curiós perquè sembla escrita pel mateix Payne. El resultat és una pel·lícula amb elements de drama i comèdia que resulta divertida.
Hunham, Mary i Angus són el pinyol de The Holdovers. Les seves interaccions junts, en parelles i separats proporcionen un grapat d’històries en els pocs dies de festes que passen junts. Cada conversa és apassionant i serveix per conèixer-los una mica millor. De fet, tots tres tenen en comú que es troben sols, no només durant les vacances, sinó en la vida en general. D’aquesta manera estableixen un lligam, sobren i també es porten la contrària. Al final la cosa va de comprensió.
La pel·lícula aborda un tema que poques pel·lícules ambientades en Nadal tracten, que és la tristesa. Estem acostumats a veure Santa Claus de diferent classe, persones amb jerseis de rens i comèdies romàntiques, però molt poques que ens recorden que Nadal és l’època més trista de l’any per a molta gent, com són els nostres tres protagonistes. Això no impedeix que els veiem en alguna festa de Nadal i els veiem interactuar amb els amfitrions, cadascú a la seva manera i amb l’element romàntic que també sorgeix en aquesta època, però el qual Payne tracta amb sàtira.
The Holdovers és una pel·lícula melancòlica que malgrat la tristor i duresa d’aquests dies, això li suposa una experiència a aquests tres personatges que canviarà les seves vides per sempre. De totes les escenes em quedo amb dues converses entre Hunham i Angus, que no deixen de ser paral·leles. La primera, a l’hospital, i la segona, la darrera que tenen en l’escola.
Payne regira el concepte de professor inspirador perquè tal com ens mostren a Hunham a l’inici és de tot menys això, però al final ho acaba essent sense buscar-ho ni voler-ho. Simplement actua fent el que considera correcte. Però aquí també la figura inspirativa recau sobre l’alumne perquè l’un acaba aprenent de l’altre i l’altre de l’un.
Podreu trobar més sobre la pel·lícula amb espòilers en aquest programa.
