The First Omen

Sorprenent debut en el cinema d’Arkasha Stevenson, en la que és una seqüela d’un clàssic del cinema de terror, La profecia, de 1976, que va dirigir Richard Donner i protagonitzar Gregory Peck, Lee Remick i David Warner. L’original és recordada com una de les millors pel·lícules de terror de la història. Ens narrava com l’ambaixador dels Estats Units a Roma accepta que el bebè mort que acaba de tenir la seva esposa, sigui substituït per un bebè orfe en què la mare ha mort en el part. Aquest no sospitarà que li acaben d’entregar el que està designat a convertir-se en l’Anticrist, el qual li donarà com a nom, Damien.

L’èxit de l’original va fer que li succeís una digna seqüela l’any 1978, i una tercera part desastrosa el 1981, protagonitzada per un Damien adult. El 1991 es va fer una quarta part, en realitat un telefilm que era un soft reboot. L’any 2006 se’n va fer un remake que tampoc valia res.

Més enllà de la segona part, la resta de pel·lícules de la saga havien estat un desastre. Les expectatives davant una preqüela eren molt baixes, vistos els resultats de Hollywood en aquest tipus de productes. La sorpresa ha estat que ens hem trobat davant el que serà un dels títols de referència del cinema de terror d’aquest any.

La història comença amb l’arribada d’una jove que vol ser monja i que completarà els seus estudis en un orfenat regentat per monges. Allí començarà a tenir estranyes visions sobre una entitat demoníaca, al mateix temps que comencen a succeir morts al seu voltant. Això la portarà a investigar i a topar amb una conspiració inimaginable que acabarà amb el naixement de l’Anticrist.

El gran mèrit de la pel·lícula és la de saber construir una història que ja sabem cap on ens portarà. De fet, l’efecte sorpresa no existeix, almenys aparentment perquè quan et penses que ho saps tot, la pel·lícula et sorprèn d’una manera que també aconsegueix encaixar deliciosament amb la pel·lícula original, al mateix temps que crea les bases d’una història paral·lela a la saga de Damien, que podria generar noves seqüeles.

Arkasha Stevenson ha creat una pel·lícula de terror completament allunyada dels cànons actuals del gènere que només pensen en el públic adolescent. Aquesta pel·lícula no està pensada per acontentar aquest públic. S’arrisca i fa una pel·lícula de terror per a adults. També mesura moltíssim els jump-scares, pràcticament no n’hi ha, bé algun, però molt poquets. Es tracta d’una pel·lícula que busca ser continuista amb l’estil de terror de l’original.

De fet, un dels grans mèrits que té és el treball d’estil per encaixar-la en els anys setanta. La fotografia, el ritme i la música et porten directament al cinema d’aquella dècada. Si deia abans que encaixa perfectament la narrativa, també ho fa visualment. Un aplaudiment pel director de fotografia Aaron Morton que recrea la de l’original i ens fa sentir en el mateix univers. La diferència radica que aquesta passa tota l’estona a Roma i no pas a Londres, i que, per tant, fa més sol.

The First Omen també juga a la reinterpretació d’alguns moments, escenes de mort principalment, que et recorden a les morts de l’original o algunes de les frases que pronunciaven les víctimes de Damien.

La pel·lícula recupera a algun dels personatges de l’original, principalment el pare Brennan (Ralph Ineson)i el pare Spiletto. També conté alguna sorpresa més que no diré pels espòilers, que ens fa saltar la llagrimeta.

Pel que fa a la banda sonora, segueix el llegat de Jerry Goldsmith i deixa l’Ave Satani pel moment adequat.

Vull destacar la magnífica interpretació de Nell Tiger Free que està esplèndida. Qui hagi vist la sèrie Servant, ella era Leanne. De fet, havent vist Servant, Free era el cast perfecte i ha estat sobradament a l’altura que el paper demanava.

Un dels aspectes més destacats és quan mostra les protestes dels estudiants i com el paper de l’església catòlica com a autoritat comença a ser posat en dubte. De fet, un dels temes importants que planteja aquesta envers les altres versions és la llibertat del cos de la dona. Una metàfora de com institucions religioses intenten promoure lleis que privin a les dones de fer el que vulguin amb el seu cos.

Visualment, planteja grans moments atmosfèrics i elements incòmodes amb la carn que ens recorden al cinema de David Cronenberg. La pel·lícula és més atrevida de l’habitual, sobretot  per ser una pel·lícula americana, concretament una escena de part.

Les preqüeles solen ser innecessàries, la història ja s’explica en la pel·lícula principal. Passa en totes, en aquesta també. Però com he dit abans, construeix una part desconeguda de la història i a part de lligar tots els fils amb l’original, que és el que se li exigeix, també crea una cosa nova i la pel·lícula pren personalitat pròpia. Aquestes són el tipus de preqüeles que volem.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Idea of You

Comèdia romàntica de manual, en què destaca per damunt de tot Anne Hathaway i la bona química amb Nicholas Galitzine (Mary & George). Dirigeix Michael

Challengers

Darrera pel·lícula de Luca Guadagnino, responsable de Call Me by Your Name, Suspiria i Bones and All.  Challengers és un triangle amorós competitiu entre dos

Ferrari

Michael Mann és un director que sempre ha dirigit títols amb un ritme frenètic i que té molta mà per les escenes d’acció. Títols com

Civil War

Alex Garland abandona la ciència-ficció per oferir-nos una distopia molt a prop de la nostra realitat. Per aquest motiu ens trobem davant la pel·lícula més