The Eyes of Tammy Faye (Los ojos de Tammy Faye)

El 2021 ha estat l’any d’Andrew Garfield. Després del seu magnífic paper a Tick, tick…Boom i a Spider-Man: No Way Home, arriba Los ojos de Tammy Faye, que de fet està protagonitzada per Jessica Chastain.

Chastain interpreta a Tammy Fay Bakker, la telepredicadora evangelista més popular dels Estats Units. Durant els 70 i 80, Tammy Fay i el seu marit, Jim Bakker, dirigien la cadena de televisió religiosa més gran del món i presentaven espais d’entreteniment. Tammy Fay es va voler distanciar dels discursos misògins i homòfob dels estaments de poder religiosos propers al partit republicà. El missatge de Tammy Faye anava en la línia contrària, la de l’acceptació i l’amor independentment de l’orientació sexual, per la qual cosa no era ben vista dins els grups tradicionals. Tammy Faye també era molt coneguda per les interpretacions musicals dels seus programes. Tot es va ensorrar quan es van descobrir les infidelitats del seu marit, així com les irregularitats econòmiques del seu imperi, del qual en formava part la construcció d’un parc temàtic religiós. A mesura que l’imperi creixia, la parella es va distanciar.

La pel·lícula comença als anys seixanta, quan es coneix la parella, es casen i comencen a recórrer el país fent córrer el seu missatge, fins que el directiu d’una cadena local els veu i pensa que tenen talent per atraure a la gent des de les seves cases.

El més destaca de la pel·lícula, són les interpretacions. Jessica Chastain està immensa. Una transformació total de la qual costa veure a l’actriu, sobretot en l’etapa en què Tammy Faye és més famosa que mai. Chastain queda oculta, com la Tammy Faye real, sota tones de maquillatge.

Els Bakker tenien una capacitat per enredar a la gent molt gran amb la seva paraula. Eren capaços de fer-se passar per màrtirs i recollir donacions dels espectadors com si fos “La marató”, que feien servir per als seus luxes. Queda clar que qui manega tota la cosa és Jim, però la pel·lícula juga amb l’ambigüitat sobre Tammy Fay, justificant-la amb el seu missatge d’amor, fruit d’un trauma d’infantesa perquè mai va ser estimada per la seva mare. La pel·lícula sembla voler justificar-la en base que desconeixia el que feia el seu marit o a autoenganyar-se.

Pel que fa a l’estructura, estem davant la típica pel·lícula d’aparèixer del no-res, l’auge i finalment la decadència. Malgrat que no inventa la roda en la seva narrativa, ni planteja res original cinematogràficament, la força i la màgia de Chastain i Garfield i una narrativa molt entretinguda, fan que ens interessi aquesta història de dos personatges que en el seu país seran molt coneguts, però que aquí no coneixíem de res. De fet, veient això dels telepredicadors, els seus programes i seguidors, he tingut la sensació que aquella gent tan estranya era d’un altre planeta i que res del que veia podia haver passat en el país líder mundial.

Les famoses pestanyes postisses de Faye i el maquillatge és una bona metàfora de la buidor més absoluta darrere l’ostentació i el missatge que venien a la televisió. La pel·lícula pren com a referència un documental del mateix títol de l’any 2000. Los ojos de Tammy Faye és un viatge a l’Amèrica més profunda. L’Amèrica de Trump abans de Trump.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

The Fall Guy

Adaptació de la sèrie de televisió del mateix títol, protagonitzada per Lee Majors i creada pel mític Glen A. Larson, creador també d’altres sèries contemporànies

Immaculate

El terror amb monges està més de moda que mai. Aquesta temporada hem tingut Hermana Muerte, La monja 2, The First Omen i la darrera

Hit Man

Nova pel·lícula de Richard Linklater després de la fantàstica Apollo 10 ½. Malgrat que sempre s’ha mogut en el cinema independent, Linklater també ha sabut

Abigail

Radio Silence, com es coneix la parella de directors Matt Betinelli-Olpin i Tyler Gillet, dirigeixen una nova pel·lícula de terror, després d’allunyar-se de la saga

Godzilla Minus One

Pel·lícula número 33 de Godzilla de la Toho, per tant, sense comptar les produccions americanes. Confesso que no he vist totes les 32 anteriors, però