Spider-Man: No Way Home (sense espòilers)

Spider-Man: No Way Home és el títol que tanca la primera etapa de la que esperem sigui una llarga carrera de pel·lícules de Spider-Man al Marvel Cinematic Universe. Després de dues cintes d’una escala menor, però molt apreciable, aquesta és la gran pel·lícula que es mereixia Peter Parker. La saga Home ha estat una trilogia que s’ha dedicat a construir a Peter durant els seus anys d’institut. No és fins aquí que tenim el personatge fet i construït, amb la dimensió dramàtica de la culpa i convertit en el superheroi solitari dels còmics.

Per explicar-nos aquesta història, els guionistes han estirat del multivers i han portat els enemics de la trilogia de Sam Raimi i de les dues de Marc Webb, per enfrontar-se a l’Spider-Man de Tom Holland. Per fer-ho, comptarà amb l’ajuda del Dr. Strange, que és qui acaba provocant aquest embolic multiversal per culpa d’un Peter que no pot evitar ser encara un nen que no ha madurat, amb molt bones intencions i un cor enorme, però amb una capacitat innata per ficar la pota.

Aquesta és una pel·lícula amb molts personatges i moltes sorpreses, però malgrat tots aquests personatges sorpresa que apareixen, aquesta és una pel·lícula de l’Spider-Man de Tom Holland i l’eix de la trama està sempre al voltant dels seus amics MJ i Ned. Holland i Zendaya estan fantàstics en els seus papers i la seva dinàmica funciona a la perfecció, tant en els moments més íntims com en els dramàtics.

Pel que fa als dolents, recupera fonamentalment a Willem Dafoe (el Green Goblin), Alfred Molina (el Doctor Octopus) i Jamie Foxx (Electro). També, menor mesura, ja que són CGI, el Llangardaix i l’Home de Sorra. De Molina només dir que ha estat un plaer tornar-lo a veure interpretant com si el temps no hagués passat, el mateix personatge de Spider-Man 2, Foxx millora moltíssim (també perquè el nou disseny el fa millor) el que van fer amb ell a The Amazing Spider-Man 2. I el millor l’he deixat pel final. El que fa aquí Willem Dafoe és per reivindicar-li un Òscar per fer de Norman Osborn. Va més enllà del que li vam veure al primer Spider-Man de Raimi l’any 2002. La seva dualitat és bestial i la manera com juga amb l’espectador, brillant.

Aquesta és una crítica sense espòilers i, per tant, no diré res sobre l’últim terç de pel·lícula. Simplement, escolteu el Ningú no és perfecte 21×15 i allí ho tindreu tot sobre aquest acte. Un final de festa excel·lent, amb uns diàlegs i unes escenes que mai hauríem imaginat veure en pantalla. La química entre el repartiment d’aquest últim tram m’ha enamorat. Aquesta darrera part és un regal als fans del personatge i un homenatge enorme a vint anys de pel·lícules de Spider-Man. Marvel i Sony ens han fet un regal amb Spider-Man: No Way Home al que cal donar les gràcies.

No vull oblidar-me dels secundaris, la fantàstica Marisa Tomei com a la tieta May, John Favreau com a Happy i J.K. Simmons com un J.J. Jameson actualitzat en l’època que la premsa de paper és secundària.

Spider-Man: No Way Home és una pel·lícula que provoca felicitat, és trepidant, no paren de passar coses molt de còmic i les seves dues hores i mitja passen volant. Malgrat el volum de personatges, tots tenen el seu moment, això sí, en diferents escales de profunditat. S’ha parlat molt del fan service. El d’aquesta pel·lícula està molt ben portat i no és gratuït, ja que es molesta a explicar, encara que sigui de manera senzilla, perquè passen determinades coses.

Aneu a veure-la perquè emociona, et fa riure, et fa plorar i et fa aplaudir en el cinema sense complexos. La darrera vegada que vam viure un fenomen semblant, malgrat que no tenen res a veure i són molt diferents, va ser amb Vengadores: Endgame. Per construir a Spider-Man ens faltaven certes coses que aquesta pel·lícula ens dona. El Peter que hem vist en aquesta pel·lícula és el més fidel al dels còmics, que ens el situa en el final, en un punt del qual tenim moltes ganes de veure com segueix la seva història.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Matrix Resurrections

Lana Wachowski en solitari emprèn la missió de fer una quarta part de Matrix. Aquesta entrega, que arriba divuit anys després que Matrix Revolutions, aconsegueix

Don’t Look Up (No mires arriba)

Mai hauria pensat que aquesta sàtira que proposa Adam McKay hagués creat aquesta divisió. I crec que això és un bon senyal perquè la pel·lícula

Encanto

La pel·lícula que Disney va estrenar aquest Nadal amb molt poc temps de diferència en cinemes i Disney +, pren com a referència la cultura

Ron’s Gone Wrong (Ron dona error)

Pel·lícula d’animació britànica produïda per 20th Century Studios i distribuïda per Disney. Aquesta és la primera cinta de Locksmith Animation, un estudi d’animació britànic fundat

Cry Macho

Nova pel·lícula de Clint Eastwood que amb noranta-un anys encara li queda corda per dirigir i posar-se davant de la pantalla. En aquest punt de