Una de les millors pel·lícules de gènere fantàstic que veurem aquest any. Lo pitjor, la limitada distribució cinematogràfica que converteix a internet com a la única opció per veure-la.

Snowpiercer neix per convertir-se en una pel·lícula de culte immediat. Després d’haver-la vista tens la sensació d’estar d’un producte molt similar al que va ser Cube al seu moment. No per pressupost, perquè aquesta en té molt més, sinó per ser una obra única en el seu gènere. La comparació amb Cube no és gratuïta, perquè el salt de vagó en vagó que fan els protagonistes recorda en certa manera quan els protagonistes de Cube canviaven de cub i no sabien quins eren els perills que es trobarien en el nou escenari.

Faig cinc cèntims del seu argument. En un futur on la humanitat ha quedat destruïda fruit d’un canvi climàtic que ha congelat el planeta, els únics supervivents viatgen a l’Snowpiercer, un tren que dóna la volt al món cada any. El tren està sempre en marxa. A la part de la cua vien els pobres, mentre que a la part de davant hi ha els rics. Els pobres es rebel·laran i s’endinsaran als vagons dels rics. La gràcia és que no tot és el que sembla i les sorpreses no paren de succeir a partir del moment en que els pobres comencen la invasió.

El repartiment d’Snowpiercer és estel·lar. Chris Evans, en un paper molt semblant al de Capità Amèrica, Jamie Bell, John Hurt, Ed Harris i Tilda Swinton en un paper que serà recordat durant anys. El director és el sud-coreà Bong Joon-ho, realitzador de The Host. I certament és nota. Snowpiercer té tota la narrativa i espectacularitat del cinema nord-americà amb els millors atributs del cinema oriental. Sap com conjugar perfectament els dos mons.

Torno a repetir que Snowpiecer és un producte únic i inclassificable que passa pel dramatisme, s’atreveix amb la crítica social, les metàfores futuristes i també amb la comèdia negra.
Destinada sobretot per aquells que creuen que ja s’ha explicat tot en el gènere post-apocalíptic.