Jason Reitman ens narra la creació del programa d’humor més exitós de la televisió americana que, avui en dia, encara perdura: el Saturday Night Live (SNL), un espai que va fer de l’humor irreverent una bandera i que no poques vegades va haver de lluitar per mantenir-se.
Juntament amb Reitman, hi trobem el seu col·laborador habitual, Gil Kenan, amb qui ha signat les dues darreres entregues d’Els caçafantasmes, aquí com a coguionista.
La manera de portar aquesta història a la pantalla és molt particular: utilitza una narrativa que pot resultar feixuga per a qui no conegui les entranyes del programa. Malgrat que l’interès artístic de la proposta és innegable, confesso que no he arribat mai a entrar-hi del tot.
La pel·lícula arrenca una hora i mitja abans de l’inici de l’emissió del Saturday Night, un nou programa d’humor previst per a la nit de dissabte a les 23.30. L’aposta és poc convencional, però la jugada no acaba de sortir bé. Reitman defuig la possibilitat d’ambientar-la en les setmanes prèvies i concentra tota l’acció en les corredisses dels últims 90 minuts abans de l’estrena.
Saturday Night es presenta com un programa d’humor i gags en directe, amb humoristes que en aquell moment eren autèntics desconeguts: Billy Crystal, John Belushi, Dan Aykroyd, Chevy Chase o Jim Henson i els seus muppets. Malgrat que ja hi ha hagut un assaig general, el creador, Lorne Michaels, encara no ha decidit quins gags formaran part de l’espectacle, enmig del caos de preparació del plató, els assajos dels còmics i les seves excentricitats. Paral·lelament, els directius de la NBC no tenen clar si val la pena emetre’l, ja que creuen que serà un fracàs. Si les coses no surten bé, optaran per programar una reposició del The Tonight Show de Johnny Carson, el seu gran èxit.
La pel·lícula segueix en tot moment el personatge de Michaels: parlant amb els còmics, intentant tancar contractes, assajant gags, muntant el plató i assistint a reunions de directius. El caos que mostra recorda molt al que veiem a The Bear. Ara bé, la manera com et planta en aquell context desconegut pot resultar desconcertant. Tot, si s’explica, s’explica de passada en converses a ccorrecuitapels passadissos, sense que arribis a entendre mai del tot què està passant. Sense el context previ, és difícil entrar en aquesta proposta davant la gran quantitat de personatges i el coneixement que se suposa que ja tens.
Un dels aspectes més destacats és el repartiment. Gabriel LaBelle encapçala el film amb un autèntic tour de force. Al seu costat, Rachel Sennott interpreta Rosie Shuster, esposa i col·laboradora de Michaels en aquella època. També hi trobem Dylan O’Brien com a Dan Aykroyd i Corey Michael Smith com a Chevy Chase. Qui no acaba de convèncer és l’actor que interpreta John Belushi: Matt Wood tenia la feina més difícil i, malauradament, no aconsegueix fer-te veure la persona més enllà del personatge.
El film compta també amb actors veterans que aporten solidesa al projecte. Willem Dafoe encarna un dels directius de la cadena, completament desconnectat del que busca el públic jove. J.K. Simmons interpreta Milton Berle, la primera estrella de la televisió americana, convertit aquí en una paròdia d’ell mateix: un còmic d’una generació anterior que veu amenaçada la seva permanència davant l’empenta del nou talent que sorgeix en aquest show.
Saturday Night és una pel·lícula més de nervis que no pas divertida, de la qual en tenia moltes expectatives que, finalment, no s’han complert.
