Prey

Torna la saga Predator (Depredador) en la que és la seva cinquena pel·lícula, una preqüela de les anteriors. Es tracta de Prey, dirigida per Dan Thachtenberg, responsable de 10 Cloverfield Lane. Thachtenberg no s’ha complicat la vida i ha fet una tornada als orígens de Predator.

Ambientada a la Nació Comanxe, l’any 1719, seguirem a Naru, una jove guerrera que està formada com a sanadora i que vol ser caçadora com el seu germà Tabee. Aviat veurem com una nau espacial en el cel, que ella confon en la criatura llegendària anomenada Thunderbird, deixa un passatger en el planeta, es tracta d’un Predator. El Predator comença la seva cacera, però també la Naru, que vol demostrar que ella pot ser la cap guerrera de la tribu, però pel camí haurà d’intentar sobreviure.

Prey és tot un encert, per la senzillesa de la proposta i la seva efectivitat. Podem afirmar sense cap dubte que aquesta és la millor seqüela de la pel·lícula del 1987 protagonitzada per Arnold Schwarzenegger. No només això, un cop acabada m’he quedat amb ganes de més i no estaria malament continuar amb les aventures d’aquesta tribu si nous predators es creuen en el seu pas.

Prey en estructura s’assembla molt a l’original, però Thachtenberg ho fa molt bé per tal que la sentim com una pel·lícula diferent que troba la seva personalitat individual. Sembla mentida que hagi sortit així de bé quan després de tres seqüeles i dos encreuaments amb la saga Alien, en aparença no quedava res de nou per explicar. La riquesa de la proposta està no fer una trama recaragolada, això va de cacera i supervivència, mantenint el suspens.

Un dels aspectes més destacats de la pel·lícula és l’actriu principal, Amber Midthunter. Midthunter és dels sioux de Fort Peck i l’hem vist anteriorment en sèries com Legion i Roswell, New Mexico. Ella està fantàstica i el personatge està molt ben escrit. La seva actuació és espectacular en totes les escenes, tant en les dramàtiques com en les de lluita. El personatge de Naru mola tres mil i demostra el seu enginy en múltiple facetes, encara que ens quedem en com troba la manera per recuperar amb rapidesa el seu tomahawk.

No hem d’obviar que per primera vegada la protagonista és una dona i això es notarà per la manera diferent com la tracta la tribu i abordar una lectura feminista sense oblidar que això és una pel·lícula de Predator i que el públic vol veure el Predator fent el millor que sap. La resta del repartiment està integrat per actors nadius que ajuden a donar veracitat a la història.

Les seqüències d’acció funcionen molt bé i totes elles resulten tenses. Ho fa amb uns efectes visuals no especialment cars, però que compleixen molt bé. Les lluites contra el Predator, l’estira-i-arronsa amb l’os grizzly o les traves de la natura funcionen. És cert que hi ha un grapat d’escenes nocturnes, però crec que li va bé a la pel·lícula per contrast amb la primera. El fet d’estrenar-se en plataforma i no en cinema, pot ser que aquestes escenes no es puguin gaudir plenament sense un bon televisor. En aquest sentit, és una pena que no hagi passat abans en cinema perquè segur que hagués deixat encara millors sensacions, ja que era un títol perfecte per l’estiu en sales.

Els petits canvis en el Predator funcionen millor i fan més creïble la seva agilitat. Ara més atlètic. Aprofito per parlar de la bellíssima fotografia, de la qual hem de donar el mèrit a Jeff Cutter. El canvi d’entorn i clima per aquesta entrega és molt encertat. També l’exposició del Predator invisible i les esquitxades de sang. També la composició de l’escena a dalt de l’arbre a les fosques quan els protagonistes són assetjats pel puma és meravellosa.

Prey és un títol molt fidel i respectuós amb l’original, que amaga referències a les pel·lícules posteriors, sobretot de la primera i la segona, la mar d’entretinguda i que passa en un sospir. Té moments tensos i emotius i uns personatges amb els ràpidament connectes.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Facebook
Twitter
WhatsApp
Email
Search

Últimes ressenyes

No Hard Feelings

Jennifer Lawrence protagonitza aquesta comèdia romàntica juvenil hereva de pel·lícules com Porky’s o American Pie, que se centraven en la pèrdua de la virginitat dels

Thanksgiving (Black Friday)

L’any 2007, el díptic Grindhouse, format per Planet Terror, que va dirigir Robert Rodríguez, i Death Proof, que va dirigir Quentin Tarantino, incorporava quatre falsos

Five Nights at Freddy’s

Adaptació en imatge real de la famosa franquícia de videojocs creada per Scott Cawthon. El projecte portava en desenvolupament des del 2015. Finalment, arriba a

Killers of the Flower Moon

La darrera pel·lícula de Martin Scorsese és una adaptació del llibre de David Grann de 2017, en què narrava els fets reals que es van

La mesita del comedor

Pel·lícula que se n’ha parlat molt en els festivals de terror en què ha passat. Tot i que no és estrictament una pel·lícula de terror,