Pel·lícula britànica de pressupost reduït protagonitzada per Steve Coogan i Judi Dench, que va ser una de les nominades a millor pel·lícula en els Oscar. Basada en una història real, ens narra la història de Philomena, una anciana que busca el seu fill, el qual va ser donat en adopció en contra de la seva voluntat mentre es trobava en un convent de monges.
Un periodista polític que està passant per un mal moment professional decideix ajudar-la a trobar les respostes que necessita. Philomena ens conduirà per camins que no són els previsibles en una història d’aquestes característiques, demostrant que la vida real és menys previsible que el cinema. La història és senzilla, però intensa. La clau de que funcioni tant bé és la química entre els dos protagonista, uns esplèndids Dench i Coogan. Darrera la càmera es nota la solvència d’Stephen Frears, que li resulta natural donar solidesa als personatges. Frears també sap donar el to adequat a la pel·lícula perquè en cap moment pugui resultar lacrimògena ni censurar descaradament als culpables de la situació. Està clar que les dolentes de la funció són les monges, però és la pròpia Philomena que demostra més capacitat de perdó i una visió menys egoista de la vida que les que suposadament estan institucionalitzades per aquesta finalitat.
Philomena és una gran recomanació per veure una pel·lícula curta, que va al gra, que no té floritures i ofereix unes interpretacions magnífiques. I malgrat el que pugui semblar a priori, sortireu amb un somriure a la boca.
