The New Mutants

The New Mutants ha tingut una trajectòria curiosa per dir-ho d’alguna manera. Començaré explicant que la idea va sorgir abans que Glass fos una realitat, ja que un cop vista pot semblar que el director Josh Boone s’hagués pogut inspirar en aquesta. Al contrari, Boone pretenia fer la seva versió de terror d’El club de los cinco i Pesadilla en Elm Street 3 amb mutants. Anteriorment Fox ja havia fet interferències per intentar canviar alguns aspectes del guió de Boone i el coguionista Knate Lee. Boone s’hi va mostrar reticent o no volia fer aquets canvis i van sovintejar les reunions amb l’estudi abans de començar a gravar. L’estudi va contractar uns altres guionistes que aportaven canvis que llavors Boone reescrivia o descartava. Finalment el rodatge va tirar endavant durant el 2017. En acabar, als executius de Fox tampoc els va agradar el que van veure en imatges i el seu primer pensament va ser cremar tot el que s’havia rodat i començar de nou. Malgrat que en aquests anys s’ha parlat de rodatge d’escenes addicionals i refer la pel·lícula, mai no es va rodar res nou. Boone explica que tornar a rodar res era impossible, ja que els actors i actrius estaven en creixement i en el transcurs de tres anys havien canviat físicament. Recordem que el primer tràiler el vàrem veure l’octubre de 2017 i que la pel·lícula s’havia d’estrenar a la primavera de 2018.

I ara us explico què m’ha semblat la pel·lícula. Primer diré que m’ha agradat més del que m’esperava. Estem davant una pel·lícula de superherois molt diferent del que estem acostumats, ja que es focalitza en la introspecció dels personatges i l’acció transcorre en un sol escenari, un centre psiquiàtric. La barreja entre El club de los cinco i Pesadilla en Elm Street 3 que volia el director queda palesa des del principi, per l’escenari, els atacs psicològics que pateixen els protagonistes i els cinc joves a atrapats en un lloc. Inicialment havia d’estar ambientada als anys vuitanta, per lligar-la amb X-Men: Apocalipsis, però el poc èxit d’aquesta va fer que al final s’ambientés en l’actualitat, però en la manera de fer és deutora del cinema de terror dels vuitanta i també dels noranta, amb homenatge a Buffy, cazavampiros inclòs.

La trama és molt de presentació dels cinc personatges principals, que havia de ser la base per una futura trilogia. Això fa que els coneguem, sapiguem les seves motivacions i que el retrat d’elles i ells sigui molt fidel al del còmic creat per Chris Claremont. El càsting és molt encertat, tot i que tenia por amb alguns dels intèrprets. Començo per la millor, Anya Taylor-Joy. Ella és Magik. És impossible una Illyana millor. Si mai Disney torna a agafar aquests personatges, no m’entra al cap ningú millor que ella. Taylor-Joy es pren seriosament el personatge i l’agafa amb força. És pur carisma i tot funciona millor quan ella està en pantalla. Maise Williams m’ha sorprès agradablement. Més enllà del paper d’Arya a Joc de trons no li havia vist massa res. Aquí agafa el pols a Rahne i ens humanitza el personatge. Charlie Eaton és Sam Guthrie, l’assimila força al personatge del còmic, però l’actor repeteix massa els tics del seu personatge de Stranger Things. Blu Hunt és Danielle Moonstar, descendent dels indis americans, Hunt és una actriu desconeguda sobre qui recau gran pes de la trama i que la jove actriu aguanta molt bé. I per acabar, Henry Zaga, és Roberto DaCosta, probablement l’actor que planteja més dubtes del càsting, que el director va escollir entre un grapat d’actors brasilers per respectar el mateix origen de personatge. Costa pensar que interpretativament és més que un actor guapot.

Tot plegat amb el terror de fil conductor. Les pors dels mutants prenen forma de manera real i terrorífica. L’atractiu és com aquesta por es manifesta. El director mira de no mostrar-nos massa per mantenir la història continguda i més propera al terror psicològic, però a mesura que avança va mostrant més per portar la pel·lícula al que són els personatges en el fons, uns superherois. Tampoc defuig del drama adolescent que es podria donar si tanquéssim a cinc adolescents en un espai tancat. La mescla funciona.

Pel que fa a l’estètica visual, agafa com a referències l’etapa dibuixada per Bill Sienkiewicz. No només pren de punt de partida la saga de l’Ós demoníac, sinó que l’aspecte fosc de la fotografia busca assimilar-se a la foscor que Sienkiewicz va portar a les vinyetes i va fer excel·lir la sèrie durant la seva etapa. Els efectes especials no són els millors que veureu, però compleixen en els moments que toquen, sigui per representar els poders dels personatges, el drac o l’ós.

Al final no espereu escena postcrèdits. Estava escrita, però com que no tindrà continuïtat conclou amb els dibuixos dels actors que signa el mateix Sienkiewicz. Per cert, la banda sonora és de Mark Snow, el mateix d’Expedient-X. Snow va ser un dels últims afegits de la pel·lícula, ja en mans de Disney. Una banda sonora que recorda als seus treballs anteriors i que li va perfecte a aquesta història.

The New Mutants no és el que espereu quan aneu a veure una pel·lícula de superherois, té més en comú amb una cinta de terror dels vuitanta que en qualsevol pel·lícula dels X-Men. Almenys demostra que es poden fer més coses dins el gènere de superherois, com per exemple portar-la al terreny del terror. Si Shyamalan hagués agafat aquests personatges no m’hauria estranyat veure alguna cosa semblant. Us la recomano per diferent i també perquè és entretinguda, que no és poca cosa.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Enola Holmes

Adaptació de la primera de la saga de novel·les juvenils, el que ara coneixem com a young adult, escrites per Nancy Springer. Springer pren el

Antebellum

Venuda erròniament com una pel·lícula de terror, probablement l’espectador es pugui decebre en trobar-se un producte ben diferent. En tot cas, Antebellum pertany al tipus

Mulan

Nou live-action de Disney que en aquesta ocasió adapta la pel·lícula animada del 1998. Ja hem dit moltes vegades que aquests live-action no tenen massa

El diablo a todas horas

Antonio Campos, de la sèrie de The Sinner, dirigeix aquesta adaptació d’una novel·la de Donald Ray Pollock de 2011 amb un repartiment estel·lar format per