M. Night Shyamalan va perdre el nord. Després de signar la que és fins el moment la seva millor pel·lícula, El protegido, va descendir progressivament la qualitat de les seves pel·lícules. Al mateix temps, el director s’autoproclamava amb mateix nivell que els Spielberg o Scorsese. No és cap secret la mala fama que va adquirir a la indústria, que va conduir finalment a que el públic, la crítica i Hollywood li girés l’esquena i les seves pel·lícules fossin poc més que una broma. L’any passat arribava amb La visita. Una mena de tornada als orígens del director. Una pel·lícula que, personalment trobo que la barreja de terror i humor no funcionava, però en la qual observàvem un canvi d’actitud. Està clar que els pressupostos ajustats és on Shyamalan es mou millor. Múltiple funciona, i clarament es converteix amb una de les millors pel·lícules del realitzador al cantó d’El sexto sentido i la ja esmentada abans, El protegido.
Us faig cinc cèntims de l’argument. Kevin pateix un trastorn de personalitat múltiple degut a un trauma d’infantesa. Dins seu viuen 23 identitats diferents. Per fer front a la seva esquizofrènia, Kevin rep ajuda d’una psiquiatra. Tot es complica quan algunes de les personalitats més problemàtiques de dins seu elaboren un pla amb un objectiu ocult i terrible. És aleshores quan Kevin segresta a tres noies adolescents i les tanca en un búnquer subterrani. La vida de les noies dependrà d’aquest misteriós segrestador amb personalitats canviants.
La pel·lícula s’ha rodat en pocs escenaris, la major part de l’acció en centra sobretot en un, i escassos exteriors. El guió és sòlid, però el fet que aquest s’aguanti amb fermesa li hem de donar les gràcies a James McAvoy. Per més bona que fos la trama, si l’actor protagonista no era l’indicat, tot corria el risc d’enfonsar-se. Afortunadament no és així. McAvoy ens ofereix una de les millors interpretacions de la seva carrera i aprofita el caramel que és aquest paper. McAvoy té la oportunitat d’interpretar en una mateix pel·lícula a diferents personatges amb diferents condicions de sexe, conducta i edat. Acompanyen a McAvoy, Betty Buckley que interpreta a la psicòloga i Ana Taylor-Joy, la jove protagonista de La bruja.
Múltiple et manté en tensió i angoixa. Un segrest amb un segrestador imprevisible pot acabar de qualsevol manera. Shyamalan sap concloure la pel·lícula amb eficàcia, però malgrat que alguna cosa ens pugui patinar, en el darrera escena trobarem l’explicació, tan satisfactòria que ens deixarà amb la boca oberta i amb ganes de més. Un gran final a l’alçada dels de les dues primeres pel·lícules del realitzador.
Shyamalan utilitza efectivament l’estil propi que el va caracteritzar en el seu inici. Fa servir la tensió, imita al mestre Hitchcock i no deixa de fer el seu cameo habitual. El resultat és aquest relat poderós en allò visual, i absolutament claustrofòbic, en què la part psicològica n’és un component essencial. Ben tornat Shyamalan, que ens has deixat amb un final amb moltíssimes ganes de més.
