Nova pel·lícula de Mamoru Hosoda, responsable d’animes meravellosos com Wolf Children i El niño y la bestia, Mirai, mi hermana pequeña.
La pel·lícula ens explica com percep un nen, Kun, el canvi brusc que significa el naixement de la seva germana petita, Mirai. Quan Kun surt enfadat i gelós al jardí de casa, es trobarà amb una versió humanitzada del gos de la família, Yukko, que era el rei de la casa abans que Kun naixés, i també a una versió adolescent de Mirai, que intentarà calmar-lo.
Hosoda s’ha inspirat en experiències pròpies per fer la pel·lícula. D’aquí que moltes de les reaccions que veiem, tant del nen com de la família, es perceben tremendament autèntiques. Hosoda va agafar de referència les reaccions del seu fill gran quan va néixer el seu segon fill, i també fa autocrítica a través de la figura del pare, una versió d’ell mateix. Hosoda admet que quan va néixer el seu primer fill es va refugiar en la feina.
Mirai, mi hermana pequeña també explora el rol de l’home i la dona en la casa. Mentre en el primer embaràs la mare va assumir la criança de Kun, amb Mirai serà el pare qui es quedarà a casa, ja que pel tipus de feina pot treballar des de casa, mentre la mare treballarà fora. A les dificultats d’assumir la paternitat en solitari durant hores, el pare també haurà de lluitar perquè Kun no se senti que està en un segon terme.
L’originalitat de la pel·lícula resideix en l’ús de la fantasia per explicar-nos-ho. Mirai, mi hermana pequeña va ser una de les nominades a l’Òscar a la millor pel·lícula animada.
L’animació és absolutament deliciosa, com totes les grans obres que ens arriben del Japó. Que són dels pocs que continuen enlluernant-nos amb la meravella de l’animació tradicional.
Mira, mi hermana pequeña és una molt bona pel·lícula, tot i que és més lleugera que les anteriors del director, i ens explica una història més terrenal. Li he trobat a faltar la màgia que les anteriors que eren pel·lícules més rodones en ritme i història. Però no podem obviar que Wolf Children i El niño y la bestia són absolutes obres mestres, i la dificultat que suposa igualar aquest nivell. Segurament perquè la pretensió d’Hosoda ha estat una altra, fer la seva pel·lícula més personal.
