Mank

Mank és la nova pel·lícula de David Fincher que s’ha estrenat a la plataforma Netflix basada en un guió del seu pare, Jack Fincher. Curiosament una pel·lícula que reivindica l’experiència més clàssica de veure el cinema i la seva cara més artística s’ha estrenat en una plataforma perquè cap dels grans estudis va veure viable invertir-hi.

Mank ens explica la història com Herman Mankiewicz va escriure el guió de Ciutadà Kane. En la pel·lícula no només coneixem les circumstàncies personals en què es trobava Mankiewicz durant l’escriptura del guió, també entren en compta gotes una sèrie de personatges que ressonaran del present en el passat. Ho veurem a través de flashbacks que ens situaran a principis i mitjans dels anys 30. Els primers tracten el pas del cinema mut a sonor i com Mank va conèixer a William Randolph Heart, el magnat de la premsa, inventor de la premsa groga i el primer que la va fer servir com un instrument polític. La política és un dels temes que sobrevola la pel·lícula, en país en plena depressió que mira de lluny l’ascens del nazisme a Europa.

David Fincher ens porta una pel·lícula molt diferent del que acostuma a fer. Podria tractar-se perfectament d’un experiment cinematogràfic en què ha volgut homenatjar al cinema clàssic recreant les sensacions auditives i visuals d’aquest tipus de pel·lícules. La seva proposta té més d’artística i visual que no pas narrativa. De fet, Fincher vol reivindicar també que el cinema pot ser una forma d’art en contraposició del que expressa en el film Louis B. Mayer, que només entén el cinema com una forma d’entreteniment. Fincher manté que Hollywood avui encara està enrocada en aquesta idea.

Mank és una proposta immersiva i sensorial que pretén mostrar-nos una manera de fer i veure el cinema que ha desaparegut. Fincher ens posa dins d’una sala de cinema, dins dels teatres d’abans, fent-nos viure l’experiència cinematogràfica des de casa, en contraposició a les multisales que varen matar aquesta manera de veure el cinema que només viu en els festivals i en sales comptades. Amb l’arribada dels multisales va néixer una nova manera de veure les pel·lícules, de consum més ràpid que ara com ara sembla viure els seus últims dies i que és incert de quina manera viurem experiència col·lectiva en el futur. En veure Mank ens sentim dins d’una sala, amb els ecos que les caracteritzaven. Així com la imatge en blanc i negre, que també simula alguns dels defectes del cel·luloide.

Interpretativament i visual és una obra mestra. No ho és en altres aspectes, ja que és una pel·lícula freda i emocionalment distant. El ritme narratiu demana de l’esforç de l’espectador i resulta difícil d’entrar-hi. No obstant això, els estudiosos, nostàlgics i arqueòlegs del Hollywood clàssic la gaudiran moltíssim. Mank obrirà les portes a descobrir Ciutadà Kane a qui no l’hagi vist o no la recordi, i tornarà a generar l’interessant debat que va provocar en el seu moment.

T'ha agradat? Comparteix-lo!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp
Share on email
Email

Últimes ressenyes

Els Croods: Una nova era

Les pel·lícules d’animació de DreamWorks estan tallades totes pel mateix patró. Només hi ha una estranya excepció amb la saga Com ensinistrar un drac. Una

La vampira de Barcelona

Pel·lícula que vaig poder veure en el darrer Sitges i que ha rebut 14 nominacions als premis Gaudí. La veritat me’n vaig endur una sorpresa

Saint Maud

Darrera pel·lícula de la productora A24 que vol aproximar-se al terror d’una manera diferent. Saint Maud venia amb una expectativa molt alta, com totes les

Bill & Ted Face the Music

Bill i Ted són dos personatges que aquí poden resultar força desconeguts, però que als Estats Units varen ser molt populars a finals dels vuitanta.