Remake de la pel·lícula del mateix títol del 1980 dirigida per William Lustig. En aquest remake, Lustig es manté com a productor, però cedeix la direcció a Franck Khalfoun. Entre els guionistes hi trobem una referència del terror modern com Alejandre Aja.

El fet que Maniac sigui una pel·lícula molt ben aconseguida cal trobar-lo en el fet que sigui prou diferent per ser una pel·lícula nova, però que en canvi té prous elements per relacionar-lo amb l’original. El plantejament és el mateix i l’estètica és molt dels anys 70. El canvis radiquen en tres punts molt importants. Primer el canvi de ciutat, de Nova York a Los Ángeles. Als 70 Nova York era una ciutat amb molta delinqüència, recordeu aquelles pel·lícules de Charles Bronson? Aquest aspecte brut no resultava creïble a la Nova York actual, i es trasllada a Los Ángeles, una ciutat ideal, on la pobresa i la riquesa conviuen molt a prop. Segon, la narració amb càmera subjectiva. Tota la pel·lícula està rodada com si veiéssim el que veuen els ulls del protagonista. Un Elijah Wood que només és present en reflexos a través de miralls, la seva respiració i la seva veu. En aquest cas es fa imprescindible la versió original per entendre el personatge que tan bé ha treballat l’actor. Malgrat no està davant de la pantalla, Eijah Wood aconsegueix que la seva presència sigui brutal, sobretot pel treball amb la veu. I tercer, allò que empeny al protagonista a cometre els assassinats. En aquest remake, el personatge de Wood intenta frenar els seus instints assassins, sense èxit. Ell vol fer les coses bé, però l’instint assassí és massa fort i per tant irrefrenable.

Maniac resulta una pel·lícula impactat per les seva cruesa, tant en els assassinats, com el protagonista o en els indrets sòrdids on succeeix l’acció. Una pel·lícula bruta que sembla extreta d’una filmoteca perduda dels anys 70. Una perla del cinema de terror que ofereix un producte diferent al que estem acostumats actualment.